A molts llocs d'aquest món......

A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
- que l'arbre de la nit ha madurat - de llum i aroma.

A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?

Agustí Bartra i Lleonart (1908-1982)

No serà......

No serà el goig humà relíquia de la mort?
Les penes i els plaers són vana polseguera
que fugint lleva l'home per la por de morir;
el goig no pot ser etern, fugitiva fumera...

Pere Coromines i Montanya (1870-1939)

Bones Festes!

POEMA DEL BOSC;

Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes.
Són llurs pupil.les xiques, vermelles com maduixes.

En surt un requitzell del fons de cada esquerda,
vestides amb brials de teranyina verda.

Al Pla de Mirambell, dansant al clar de lluna
com una fumarella dissipen la vedruna.

El vianant que es perd sent riallades d'ossos.
Si no fugís de por, cauria fet a trossos.

Les bruixes, mentrestant, s'encalcen afollades
rostos avall i cerquen les aigües encalmades

dels gorgs, d'on a les vores, horribles es despullen.
Amb quin deliqui es gronxen! Amb quin platxeri es mullen.

De ventre amunt es baten per sobre les onades
les filles de la lluna. Són velles i xuclades

com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines
mostren el brill metàl.lic d'unes fulgors felines.

Els pits sacsejarien, a cada sotragada,
com pellingots inútils. La dura carcanada

dels geps apunta sota la pell tivant i dura.
El nas inversemblant, ratat de corcadura.

Les galtes enfonsades. La llengua viperina
sortia de les goles com una llarga espina.

Mentre la fosca dura, cavalquen la basarda,
però bell punt la nova claror del jorn esguarda,

s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques
i àdhuc en les primes esquerdes de les soques

balmades, on serva cada una jaç i estable
i més d'un potinga que els receptà el diable

Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost) (1878-1933)

“Combes e valls, puigs, muntanyes e colls”

Combes e valls, puigs, muntanyes e colls,
vei ja vestits de comblacs e de neus,
bois e jardís tots despullats de rams,
l'aire cobert de vents, pluigs e de grops,
e el mar tot blanc d'escuma per mal temps,
e tuit l'aucell estant en terra mut,
qui per l'hivern no móvon xants ne crits;
mas ieu sui calds quan l'altri búfon l'ungla.

Qu'ieu am e serv, e no fau res que folls,
e de les millors la millor, e sui seus;
e si bé em dis fos de s'amor estramps
no me'n destull plus que de carn fai llops,
ans hai esper que ella e-z ieu ensems
jausirem tant lo joi d'amor, que drut
me dirà sieu tota gent, si ver dits,
e ens amarem tant com la carn e l'ungla.

E si bé el sui tan lluny, no el serai molls
de far e dir sos mandats totes veus,
qu'ieu jur pels sants que nostre paire Adams
no fon pus fels, ne enquer le sants homes Jobs,
ne cell qui fec una arca menys de rems,
vas Cell per cui hem trestuit resemut,
con ieu vas lei, en cui hai establits
mon cor e el cors del cap tro sus a l'ungla.

Car plus cobert sui de joi que rebolls
no n'és de glans eres en los jorns breus,
quan me remord la saborosa fams
qui em fai sentir de sa amor dolços glops.
Mas vau pensiu cossirant pels extrems;
tal pasor hai m'hage desconegut
com no m'escriu dels sieus delgats blancs dits,
carta o paper que ella tocàs de l'ungla.

Per què, ab les mans juntes, flec mos genolls,
sopleiant liei que no em giet de sos feus;
puix qu'ieu no em tolc d'altres pecs ne reclams,
ans am lei tant que ja no em fóra ops
per ésser meu Tir o Jerusalems.
Tant m'ha desirs de sa amor abatut,
que el cor e el cors e el sens e l'esperits
me són venguts ja tro al cap de l'ungla.

Loidana amor, un furt entretostemps
vos hai ieu fait, no em sia maltengut,
com ieu vos pris de l'un dels vostres dits
celadament lo gai joiell de l'ungla.

Andreu Febrer (1375-1444?)

Canço trista

Era un pobre teixidor
que teixia, que teixia,
era un pobre teixidor
que teixia nit i dia.
Teixia un somni d'amor
que era un cel de poesia;
per trama pena i dolor
per urdit, goig i alegria;
el seu cor per obrador;
per tela la fantasia ...
Era un pobre teixidor
que teixia! que teixia!

Mes l'amor és un traïdor,
tot engany i picardia;
obre l'ala al bo i millor
i s'allunya ab el nou dia.
I ara el pobre teixidor
ja no canta com solia
gira els ulls en la foscor
i li sembla que somnia;
i morint-se de tristor
troba dolça sa agonia ...
Era un pobre teixidor
que es moria! que es moria!

Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936)

L'Àngelus

Atuïts los aucells volen
per un vent tot escalfat,
lo brunzir de les cigales
omple els camps amb son ¡zac-zac!
Un sol que tot ho aclapara
de llum inunda l'espai,
i pels plans i per les serres
un polsim daurat hi cau.
Profund i encalmat silenci
ha fet presa de l'afrau;
papallons que s'encalçaven
tot d'una s'han deturat...
Feta un or la mare terra
s'ha omplerta de majestat,
i un aleteig de misteri,
sens veure'l, se sent vibrar.
Quelcom de gran i solemne
ha estremit la immensitat;
són les dotze batallades
que cauen del campanar.
Sens esment les mans se pleguen
i els ulls s'aixequen en dalt,
vers un cel sense cap núvol,
tot envellutat i blau.
Un cel on la fe hi ovira
un àngel que va baixant,
duent esteses les ales
i en les mans un lliri blanc.
L'acompassat toc de l'Àngelus
ressona per l'ample espai,
i un devot Ave Maria
surt del cor dels cristians.

Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919)

“Pels espais lluminosos s’estenen més mirades....”

Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades
sense que entorn obiren més que lo cel i el mar:
lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa,
lo mar amb sa infinita superba majestat.

Les ones van i vénen amb son plomall d'escuma:
ja s'alcen bullidores, ja cauen gemegant,
ja en rims de perles brillen a la claror dels astres,
ja estenen per la platja son transparent cristall.

Les ones van i vénen per sobre la mar blava:
si llestes se'n van totes, més llestes tornaran.
No és això lo que passa pels mars en què navego,
on les ones que fugen se'n van per no tornar.


Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901)

Sant Josep i la Mare de Déu

Sant Josep i la Mare de Déu

feren companyia bona;

partiren de Natzaret

matinet a la bon hora.

Dom, doromdom,

la Mare canta i el Fillet dorm.

Fan a peu tot el camí,

reposant-hi alguna estona;

quan arriben a Betlem

ja tothom tanca la porta.

No han trobat posada enlloc

perquè els veien massa pobres;

se'n van a un barraconet

fet de jonc i fet de boga.

Sant Josep va a cercar foc

pels voltants d'allà i no en troba;

mentre ell és a cerca foc,

Jesús neix dintre la cova.

En tornar de cerca foc

Sant Josep l'Infant adora

i ell que sí, es posa a cantar

amb la veu molt tremolosa.

La Mare de Déu li diu:

- Vós, Josep, heu tornat jove!-

Ai, Maria, m'ho fa fer

vostre fill que m'enamora.

Resplendent és com un sol

i brillant com una aurora;

és petit i és eixerit

i flairós com una rosa.

El desembre congelat

El desembre congelat
confós es retira.
Abril, de flors coronat,
tot el món admira.
Quan en un jardí d'amor
neix una divina
flor:d'una ro ro ro,
d'una sa sa sa,
d'una ro, d'una sa,
d'una rosa
bellafecunda i poncella.

El primer pare causà
la nit tenebrosa
que a tot el món ofuscà
la vista penosa;
quan en una mitjanit,
brilla el sol que n'és eixit
d'una bella aurora
que el cel enamora.

Amb contentament i amor
celebrem el dia
en el què el diví Senyor
neix amb alegria.
Si no tenim més tresor,
oferim-li nostre cor,
que és la gran finesa
de nostra pobresa.

Ans bella fora mida

Dama galant, d'alta i molt gran noblesa,
On la virtut se troba aposentada,
No sé més dir sinó que us ha formada
Aquell que té los cels ab fortalesa.
Mirant de vós la gràcia i gentilesa,
Al grau suprem sou de virtus dotada,
Robí perfet, gran joia comparada,
I diamant de joies la riquesa.
Anau seguint la generosa fama
De les gentils, única i sola guia
En tot lo curs de virtuosa vida.
Creença tinc que tan graciosa dama,
Avent ben vist lo que tant mereixia,
Res faltarà del que sa fama crida:
Dama del tot complida,
Onra que naix de l'arbre de Cardona,
No tenint par, no podeu ser segona,
Ans bella fora mida.

Pere Serafí (1505?-1567)

"CATALUNYA, POBRA MARE"

Catalunya, pobra mare,
no et sento els glatits del cor!
Qui t'ha vist i qui et veu ara!
Un temps lluitant per l'honor:
avui amb fang a la cara,
cercant només grapats d'or!

Àngel Guimera i Jorge (1845-1897)

LA PLANA DE VIC

A L'ESBART DE SOS POETES

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!

Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l'aspre Pireneu,
i vora els banys de cignes d'aqueixes pollancredes
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!

Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.

Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?
Les Coromines mostren a regadiues taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?

I el cànem que el desembre veurà de la filosa
rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?
I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,
i el llir de flor vermella germana del clavell?

Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
La barretina encara floreix al costat d'elles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?

Lo rossinyol que canta, la tòrtora que plora,
a fer-li ses albades són gaire matiners?
Tornaren-li orenetes al porxo que s'enyora?
Ja van engarlandant-se de roses los rosers?

Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi a estones davallin los infants,
i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre
perquè el bram de l'abisme no esglaï els caminants.

Les serres, que es coronen de núvols i d'estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,
restant-hi claps encara, com escamot d'ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.

Com deu alçar Casserres sa bizantina torra
per veure Saladeures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que envers Girona marradejant s'escorre
se'n porta gaires pedres del seu mural antic?

Castells de Sabassona, d'Orís i de Centelles,
gegants d'altres centúries, encara alçau lo front?
Podré tornar a veure-us, masies i capelles
d'on raja amb l'amor patri la fe com d'una font?

Sant Jordi, guarda encara ses Lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?
Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l'arbre de la pàtria s'acaba d'esbrancar?

I l'arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!
Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!

Me'n guarda de mos somnis algun d'aletes blanques?
Volaren tots com fulles que escampa la tardor?
Les caderneres troben un niu entre les branques;
mos c~antics per niuar-hi trobaren algun cor?

Almenys oint los vostres d'amor i jovenesa,
de l'aigua al dolç murmuri, qui somniar pogués!
Mes ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,
qui sap a l'ombra dolça si ens hi veurem mai més!

Què amargues són, què amargues d'aquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
dolç aire de la pàtria que a tots la vida dones,
per què a mi sols tes ales m'allunyen del seu pit?

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!

Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902)

EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àquila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espola damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera (1854-1922)

MOLT LLUNY D'AQUÍ

Hi ha una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.

Als antics carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té l'ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aqueslls camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

12 de juny, 1939

Màrius Torres i Pereña (1910-1942)

MUNTANYES DEL CANIGÓ

Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades,
més que més ara a l'estiu
que les aigües són gelades.
Tres mesos hi sóc estat
sens veure persona nada
sinó un trist rossinyolet
que nit i dia cantava;
mes ara em penso que és mort,
tres dies ha que no canta.
M'ha vingut enyorament
i una cruel mala gana.
Ningú no m'entén el mal,
ningú coneix el que em mata,
sinó una nina que hi ha
que és la meva enamorada.
Un dia jo l'encontrí,
l'encontrí a punta d'alba;
al torrent de Sant Martí
l'encontrí que ensabonava.
Jo li dón el Déu-te-guard,
paraula no m'ha tornada;
jo que li torno a donar
i ella calla altra vegada.
- Jo no sé amb què comparâ't,
amb el vent o amb la gelada;
te compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança:
al dematí vent serè,
a les onze marinada,
a migdia vent de dalt
i a la tarda tramuntana -.

EN MON CANT FRANC I JOIÓS

En mon cant franc i joiós
mant mot deixo afaiçonat,
i esdevé més ver, més cert,
quan el tinc polit amb llima;
car l'Amor allisa i daura
tot cantar que ella em promou
pels alts mèrits que governa.

Jo m'acendro, cobejós
de la més fina beutat
del món, ho dic cor obert.
Sóc seu, dels peus a la cima,
i si freda alena l'aura,
l'amor que en el cor em plou
quina escalfor que hi interna!

Mil llums de cera, frisós,
i mil misses he ofrenat
perquè Déu em dóni encert
davant qui no val esgrima.
I quan veig sa trena saura
i el seu cos airívol, prou
l'am més que qui em des Lucerna.

Tant l'am de bon cor, zelós,
que tem perdre-la aviat
si per amor, res es perd.
Son cor amb el cel intima
mentre el meu a baix s'instaura.
És usura amb què ella em nou
car en té obrador i taverna.

Si de Roma hagués, sobtós,
l'imperi, i la dignitat
del Papa, ho hauria ofert
a qui el meu cor tant estima.
I si el delit no em restaura
amb un bes, ans de l'any nou,
m'occeix, mes té pena eterna.

Tot i el pes de mes llangors,
d'amar-la amb fe no he cessat
mal que ella em deixa en desert,
i així lligo mots amb rima.
Sofreixo més que el qui llaura:
com jo amant, no val ni un sou
qui a Monclí amà Audierna.

Sóc Arnaut, que amassa l'aura,
caça llebres amb el bou
i amb la mar s'engalaverna.

Arnaut Daniel (...1180-1195...)

Els records

Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t'agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t'acompanya
en el repòs dels ports ...
O fos la punxa de la rosa encesa
d'un desig abrandat.
Aquell record d'una hora de follia,
d'aguda voluptat.
Si fos l'enyorament d'uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d'aquells menyspreus antics.
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança ...
Ho fos tot, menys l'oblit.

Rosa Leveroni (1910-1992)

D'UN CACTUS

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d'entranya llefiscosa, era ajocat
al seu recó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevisclant-se va esquerdar el test.

Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.

Maria-Antònia Salvà i Ripoll (1869-1958)

L'esperança encara

En la meva donzellesa
ja et portava dins el pit,
Esperança, Confiança,
moviment de l'esperit!
"Sempre invoca l'esperança"
-diu un crític- "i de què?"
Mai no m'he sentit ben sola
que Esperança vol dir Fe.

I la casa se'm fa ampla
quan aquest vent s'hi expandeix,
alades paraules sento
veig l'arbre que refloreix.
En la meva viduesa
no vull ombres al meu dol.
He estat i sóc encara
dona que viu a ple sol.

La nit es lliga amb el dia
i et sé tan sovint amb mi!
que volo, somnio i sento
com si encara fos ahir.
Si el meu Carles m'enamora
-oh Esperança!-
tu encara dius que sí.

Clementina Arderiu (1889-1976)

LA CAPUTXA CATALANA

A les meves filles

Dintre la caixa de núvia,
de noguera i de vorí,
amb lo rusc i la filosa,
lo gipó i lo drap de bri,
barretina roja i musca
i gambeto del padrí,
molts anys fa que en so tancada,
enyorant, ¡trista de mi!
la flaire de ginesteres,
violes i romaní.

Plegadeta m'hi deixaren
des que l'àvia va morir;
ni sols per anar als sufragis
la nora me féu servir;
per follies dels vilatges,
ma senzillesa avorrí...
Com si els caps que em rumbejaven
jo no els hagués fet lluir!
Ai, si parlar-ne volguessin
violes i romaní!

Prou dirien les vegades
que amb l'airet del bon matí,
al baixar a missa primera,
los que ens veien pel camí
deien a la minyoneta
que s'abrigallava amb mi:
Ets la nina més airosa
que hagi somniat cap fadrí!
Si apar que a ton pas esclaten
violes i romaní!

I ella, sobtant-li a la cara
una onada de carmí,
sombrejant amb la caputxa
sos ulls d'estel vespertí,
semblant la perdiu novella
que acaben d'espaordir,
rost avall per la drecera,
com portada pel garbí,
s'esmunyia entre ginestes,
violes i romaní.

Lo cap abaixat a terra,
lo cor amb l'Anyell Diví,
lo cistelló per l'oferta,
pels qui en Déu varen morir;
si en lo camp era ridorta,
en l'església gessamí:
los minyons li'n feien rotllo
per a veure-la sortir;
que amb sa flaire... s'eclipsaven
violes i romaní!

De sospirs i d'amoretes
quants ramells ne vaig collir
fins que a l'hereu d'eixa plana
ma mestressa donà el sí!
Prou que avui les seves nétes
les voldrien assolir
les que amb humil caputxeta
la seva àvia va gaudir;
mes no escauen amb follies
violes i romaní.

Des que el vent d'usances noves
tancada me deixà aquí,
ni escolto el dring de les unces
ni de la vrema3 el tragí;
la malura arrasa vinyes,
les guerres fan estremir,
i els fills de la nostra terra
al rei han d'anar a servir!
Com no heu mort amb plors de mares,
violes i romaní!

I amb eix baf de mort i angoixa
que arreu se deixa sentir,
flocs i modes de les viles
foll lo camp vol escarnir;
ja les filles de muntanya
no es coneixen pel vestir;
ja han llençat lo gipó negre,
lo blauet i el drap de bri
amb sa flaire de ginesta,
violes i romaní!

Usances, furs i riquesa,
vos heu soterrat amb mi!
Dels passats s'estrafan modes,
mes l'esprit se'l deix morir...
Oh, bons corcs i arnetes blanques!
quan m'arrabassin d'aquí,
porteu la pols de mes runes
al vell cim del puig veí,
on finesca entre ginestes,
violes i romaní!

Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919)

Decepció

Malalties de l'ànima no maten,
n'agonitza hom llarg temps, mes, ai, no en mor ...
Per dolor, les parets del cor no esclaten,
sols los ulls són qui esclaten amb greu plor.

Mes les llàgrimes cruels, que els ulls enceten,
del cor no trauen la infernal cremor;
mullen ses fibres que eixamplant-se baten,
i així hi cap més dolor dins nostre cor.

Ai del mesquí que en hora maleïda
per ésser naix d'alts sentiments traït:
la mort mateixa en fuig, i en fuig la vida!

Viu per provar amb desficiós neguit
que, si els desigs de l'home són sens mida,
també el cor pel dolor és infinit!

Marià Aguiló i Fuster (1825-1897)