SPONSAE MEAE

Quan seré un pobre mort, abandoneu mon cos
en aquella garriga i vora la figuera,
que bressarà la nit amb sa remor lleugera,
lluint a cada fulla l'estel pietadós.

Quan seré un pobre mort, deixeu a l'abandó,
estepa i romaní sobre la terra amiga,
i que ragi la font en aquella garriga,
abrigant sa mirada, sensible a la fredor.

Girarà sense fressa una ombra de fullatge.
En la serenitat de la vessant salvatge,
vindran a esquellejar les cabres del matí.

I si vas, mon esposa, a la soledat clara,
no passis pena, no, que hi seré viu com ara.
La figuera i la font hi parlaran per mi.

Josep Sebastià Pons (1886-1962)

El dia clou

El dia clou i deixa un gust de cendra.
La vanitat del món penetra en mi.
Adéu-siau, mà tèbia, fulla tendra,
qui et veiés ressorgir!

Voldria jo una aroma de llaurada,
la sorra entre les penyes de la vall,
una atzavara confiada,
un aire de cristall.

Mes ai! Cada mortal canta sa pena,
i cadascú desitja el que no té.
Si gira amunt la lluna plena,
cap bruma la deté.

L'estel perdut brilleja amb sa malícia,
la muntanya amb son front indiferent.
El campanar, santa justícia,
distreu l'hora en el vent.

Fins l'ombra ha begut l'ombra de l'agulla,
i el rellotge de sol ve a defallir.
Si el gel nocturn toca la fulla,
la nit penetra en mi.

Josep Sebastià Pons (1886-1962)