EN MON CANT FRANC I JOIÓS

En mon cant franc i joiós
mant mot deixo afaiçonat,
i esdevé més ver, més cert,
quan el tinc polit amb llima;
car l'Amor allisa i daura
tot cantar que ella em promou
pels alts mèrits que governa.

Jo m'acendro, cobejós
de la més fina beutat
del món, ho dic cor obert.
Sóc seu, dels peus a la cima,
i si freda alena l'aura,
l'amor que en el cor em plou
quina escalfor que hi interna!

Mil llums de cera, frisós,
i mil misses he ofrenat
perquè Déu em dóni encert
davant qui no val esgrima.
I quan veig sa trena saura
i el seu cos airívol, prou
l'am més que qui em des Lucerna.

Tant l'am de bon cor, zelós,
que tem perdre-la aviat
si per amor, res es perd.
Son cor amb el cel intima
mentre el meu a baix s'instaura.
És usura amb què ella em nou
car en té obrador i taverna.

Si de Roma hagués, sobtós,
l'imperi, i la dignitat
del Papa, ho hauria ofert
a qui el meu cor tant estima.
I si el delit no em restaura
amb un bes, ans de l'any nou,
m'occeix, mes té pena eterna.

Tot i el pes de mes llangors,
d'amar-la amb fe no he cessat
mal que ella em deixa en desert,
i així lligo mots amb rima.
Sofreixo més que el qui llaura:
com jo amant, no val ni un sou
qui a Monclí amà Audierna.

Sóc Arnaut, que amassa l'aura,
caça llebres amb el bou
i amb la mar s'engalaverna.

Arnaut Daniel (...1180-1195...)