Enviant Flors - Joan Maragall (Diada Sant Jordi 2011)

Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d’aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.

Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l’hora de parlar de l’amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.

Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l’oloraràs.

Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.

I encara em mig riuràs; mes quan me veges
de tu a la flor, mentres jugueu aixís,
moure l’esguard, guspirejant d’enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.

Joan Maragall i Gorina (1860-1911)

11 de setembre - El cant de la senyera

El Cant de la Senyera és una composició per a cor mixt amb música del mestre Lluís Millet, sobre un poema de Joan Maragall, compost expressament com a himne de l'Montserrat l'any 1896 en la cerimònia de la benedicció de la senyera. Va estar prohibit pel règim franquista del 1939 al 1960.
També actuà de facto com a himne, amb competència amb Els Segadors, quan aquest últim encara no havia estat oficialitzat. La seva interpretació per una part del públic del Palau de la Música quan havia estat prohibit fou l'element central dels Fets del Palau el 1960.
Els Segadors va ser restablert el 27 de març de 1993 com a Himne Nacional de Catalunya.

Al damunt dels nostres cants

aixequem una Senyera

que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la

en senyal de germandat!

Au, germans, al vent desfem-la

en senyal de llibertat.

Que volei! Contemplem-la

en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,

nostre cor t'és ben fidel:

volaràs com au galana

pel damunt del nostre anhel:

per mirar-te sobirana

alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,

et durem, i tu ens duràs:

voleiant al grat de l'aire,

el camí assanyalaràs.

Dóna veu al teu cantaire,

llum als ulls i força al braç.

Joan Maragall i Gorina (1860-1911)

LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall i Gorina (1860-1911)

El Cant de la Senyera

El Cant de la Senyera és una composició per a cor mixt amb música del mestre Lluís Millet, sobre un poema de Joan Maragall, compost expressament com a himne de l'Montserrat l'any 1896 en la cerimònia de la benedicció de la senyera. Va estar prohibit pel règim franquista del 1939 al 1960.
També actuà de facto com a himne, amb competència amb Els Segadors, quan aquest últim encara no havia estat oficialitzat. La seva interpretació per una part del públic del Palau de la Música quan havia estat prohibit fou l'element central dels Fets del Palau el 1960.
Els Segadors va ser restablert el 27 de març de 1993 com a Himne Nacional de Catalunya.

Al damunt dels nostres cants

aixequem una Senyera

que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la

en senyal de germandat!

Au, germans, al vent desfem-la

en senyal de llibertat.

Que volei! Contemplem-la

en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,

nostre cor t'és ben fidel:

volaràs com au galana

pel damunt del nostre anhel:

per mirar-te sobirana

alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,

et durem, i tu ens duràs:

voleiant al grat de l'aire,

el camí assanyalaràs.

Dóna veu al teu cantaire,

llum als ulls i força al braç.

Joan Maragall i Gorina (1860-1911)

La Ginesta

La ginesta altre vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.

Amb un vimet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.

Joan Maragall i Gorina (1860-1911)