Sí, hom veurà més enllà d'aquestes estrelles taciturnes,
més enllà d'aquesta llarga nit de mans crispades,
per damunt els meandres de sang i foc,
per damunt els munts de runes fumejants i tenebres xopes de llàgrimes,
per damunt el dolor dels vius i dels morts,
aixecar-se la màgica claror precursora.
Vindrà enmig del gran silenci de tots,
d'un gran silenci inefable de sang aturada i d'ala que s'allarga.
Vindrà lentament com una llum coronada de somnis naixents i d'innocències porugues,
com una plenamar de tremolosa placidesa i d'escumes de pures nostàlgies,
com un bressol curull d'astres recents, d'aigües immòbils d'estupors i d'aurores boreals exànimes.
Pujarà al món com una saba calenta amb anhels celestes.
Les aloses es perdran a l'infinit emportant-se les darreres angoixes,
les neus eternes dels cims es fondran per fer-se abraçada d'ample riu,
de sobte els perfils dels homes tornaran a ésser humans i familiars
i cada ànima serà un íntim repicar d'hosannes.
I a frec encara del record de la finida grandesa heroica del martiri
- espetec de banderes, nervis de clarins, terra a la boca i negres les mans -
els mateixos pensaments faran transparents els fronts i amples els somriures.
Pàtria Nova! Gegant de ferro i de pètals que acabes d'obrir els ulls al teu destí d'escumes i palmeres,
homèrica meravella que sorgeixes de la visió i el suplici dels que t'han volgut amb l'intel.lecte i amb les venes,
cor flamejant que rodoles pel glaciar d'una Europa pusil.lànime i bàrbara:
quin alè de volcà florit et gronxa? Quina tèbia cascada de vellut t'agombola?
Et redreces al centre de la història viva de la Humanitat com una imatge de bellesa eternal,
amb el geni vindicatiu d'unes races el fecund dolor de les quals grava el seu perfil damunt el granit de la Immortalitat.
Pàtria Nova! Els teus fills predilectes han eixamplat els àmbits dels teus futurs,
han fet rectilínies i infinites les teves rutes.
Comences a caminar pel Tiberíades de la Victòria amb una tristesa majestuosa.
Et saluden des dels fons dels segles tota la bondat i amor de la terra.
Agustí Bartra i Lleonart (1908-1982)
més enllà d'aquesta llarga nit de mans crispades,
per damunt els meandres de sang i foc,
per damunt els munts de runes fumejants i tenebres xopes de llàgrimes,
per damunt el dolor dels vius i dels morts,
aixecar-se la màgica claror precursora.
Vindrà enmig del gran silenci de tots,
d'un gran silenci inefable de sang aturada i d'ala que s'allarga.
Vindrà lentament com una llum coronada de somnis naixents i d'innocències porugues,
com una plenamar de tremolosa placidesa i d'escumes de pures nostàlgies,
com un bressol curull d'astres recents, d'aigües immòbils d'estupors i d'aurores boreals exànimes.
Pujarà al món com una saba calenta amb anhels celestes.
Les aloses es perdran a l'infinit emportant-se les darreres angoixes,
les neus eternes dels cims es fondran per fer-se abraçada d'ample riu,
de sobte els perfils dels homes tornaran a ésser humans i familiars
i cada ànima serà un íntim repicar d'hosannes.
I a frec encara del record de la finida grandesa heroica del martiri
- espetec de banderes, nervis de clarins, terra a la boca i negres les mans -
els mateixos pensaments faran transparents els fronts i amples els somriures.
Pàtria Nova! Gegant de ferro i de pètals que acabes d'obrir els ulls al teu destí d'escumes i palmeres,
homèrica meravella que sorgeixes de la visió i el suplici dels que t'han volgut amb l'intel.lecte i amb les venes,
cor flamejant que rodoles pel glaciar d'una Europa pusil.lànime i bàrbara:
quin alè de volcà florit et gronxa? Quina tèbia cascada de vellut t'agombola?
Et redreces al centre de la història viva de la Humanitat com una imatge de bellesa eternal,
amb el geni vindicatiu d'unes races el fecund dolor de les quals grava el seu perfil damunt el granit de la Immortalitat.
Pàtria Nova! Els teus fills predilectes han eixamplat els àmbits dels teus futurs,
han fet rectilínies i infinites les teves rutes.
Comences a caminar pel Tiberíades de la Victòria amb una tristesa majestuosa.
Et saluden des dels fons dels segles tota la bondat i amor de la terra.
Agustí Bartra i Lleonart (1908-1982)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada