UN TEMPLE ANTIC

Hi ha un temple antic on altre temps los monjos
resaren llurs cantars;
on potents i vassalls conhort trobaren,
o remordent esglai.

Sos nobles murs han combatut set segles
amb pluges, vents i llamps;
jamai vençut, a cada nova lluita
més bell se n'és tornat.

Avui pareix cobert al peu de boira,
mes alça triomfant
arcs a dins d'arcs, historiades faixes,
cloquer enfinestrat.

Que bé colora l'alba son aspecte,
ensems joiós i gran!
Com s'avenen ses pedres envellides
i els arbres verdejants!

L'obra de l'home al camp belleses dóna,
i en pren ella del camp,
i maridats art i natura engendren
vida i amor i pau.

Riu d'oblidança, l'esperit neteja
de pensaments amargs;
plers somniat per un instant li porta
l'alè de l'Ideal.

Del mig d'alta pineda el sol s'aixeca,
les boires esquinçant;
dins de llum platejada, arbres i roques
se veuen enllà, enllà.

De campaneta dolça veu s'escampa
per la deserta vall,
i amb sec cruixit una esberlada porta
s'obre de bat a bat.

Ja hi veig venir mestressa matinera,
un nen a cada mà,
i amb un aire plaent, tot xano-xano,
un home de molts anys.

Noves remors, noves olors divaguen
per la terra i l'espai ...
Sossega't, fantasia; cor, desperta't:
és hora de pregar.

Manuel Milà i Fontanals (1818-1884)