No voldria res més araque estimar-te
i sentir el teu cos, ben a prop.
No voldria res més ara
que el teu somriure
i ni un alè d'aire entre tu i jo.
No tenc res més ara
que aquesta cambra;
i només un poc meva,
la llum dels finestrons.
Ahir pel carrer vaig perdre
paraules i cançons
i estic aquest matí tan buida...
Un renou de mosques
fa somriure els vidres,
i el vent m'omple de fulles
un jardí transparent.
Ben lluny, això, de tu i de mi,
com si fos un núvol falaguer.
No voldria res més ara
que estimar-te
i sentir el teu cos, ben a prop.
No voldria res més ara
que el teu somriure
i el vent s'enduria dels meus llavis
la cançó.
Maria del Mar Bonet Verdaguer (n.1947)
Fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1984
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada