Oració de l’angunia poètica

Senyor que heu alenat dins el meu fang:
ara la meva jovenesa
és com una aigua mesa al forn,
que penetra l'alè subtil del foc,
i bull, i escampa al seu voltant
una amorosa suavitat
que fa de bon estar-hi prop.
Senyor, dins de mi heu posat
la presència viva d'una dona
com l'aigua bombollant dins una argila nova:
dintre meu per primera vegada s'és obrat
el miracle de la paraula que consola:
i els homes se m'atansen
per si de mi els banyés el rou
tebi i alat de la paraula.

Senyor, perquè haveu cridat tan fort
dins aquest fang meu trencadís?
O ens heu posat aquest daler dintre del cor
perquè ens hi turmentem, així
com és el meu turment, que en parlar sento estort
escapar-se'm el baf que m'enfortís
-la presència d'ella vehement-
en un anguniós deslliurament
com deu sé el de l'anima per la mort?
Si sé que el meu fang buit no duraria al foc!
Heu arranjat talment el rompre's dels meus dies?
O és per vessar-m'hi encara nova cosa millor?
Què, si no sou ja Vós, Senyor?

Carles Riba i Bracons (1893-1959)