Farol del carrer patètic,
farol dels segle dinou,
fill de la llàntia de bronze,
nét del domèstic gresol:
els avanços t'oblidaren
any per any i poc a poc.
Solament un funcionari
-pobre Longinos a sou-
et visita a l'horabaixa
amb la llança que et remou.
I ta llum és una nafra
de pus que vol i no pot
escampar-se per l'atmòsfera,
per les clotades de llot,
per les parets sense portes,
sense reixes, sense sol.
La teua llum, devegades,
se tiny amb matisos grocs
d'envegeta per la lluna
que és clau del cèlic trespol.
La teua llum, altres voltes,
s'empara d'un caire roig
en vore l'home i la fembra
que es lliuren a eròtic joc.
Però sovint es destrien
hores i nits al teu volt
que no passa cap persona
i que l'estelada dorm.
Xiula, xiula la ventada;
rellampega, trona i plou.
Francesc Almela i Vives (1903-1967)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada