dijous, 22 de novembre de 2007

A LA FONTANA DEL VERGER

A la fontana del verger,
on l'herba té un verd rialler
a l'ombra d'un arbre fruiter,
amb blanques flors d'adorn joiós
i ocells sonant llur cant primer,
sola i marrida, trobada he
la qui refusa el meu deport.

És noia noble d'un castell,
té el cos galà, blanca la pell;
i quan creguí que tant d'ocell,
la primavera i les verdors,
i si li deia cap mot bell,
li donaria goig novell,
de sobte muda en desconhort.

Els plors que vessa amargants són,
mentre sospira amb dol pregon.
«Jesús», diu ella, «rei del món,
per vós em fiblen els dolors,
car befa us fan que a mi em confon.
Els millors us toldran l'afront,
que a vós us plau aital conhort.

Amb vós se'n va, tot enardit,
el meu amic, noble i garrit;
i ací em roman el cor ferit,
desigs sovint, i les tristors.
Sigui per sempre maleït
el rei Lluís que l'ha escollit
i així m'enfonsa un clau al cor!»

Quan vaig sentir aquest lamentar,
hi vaig fer cap vora el riu clar.
«Bella», vaig dir-li, «tant plorar
malmet la cara i les colors.
No us heu pas de desesperar
que aquell qui fa els boscos brostar
prou pot donar-vos millor sort».

«Senyor», féu ella, «ho crec així.
Déu tindrà pietat de mi
a l'altre món, sense finir,
com de tants altres pecadors;
però ara em pren qui em fa gaudir,
que no m'en resta ni un bocí
car m'és tan lluny com si fos mort.»

MARCABRÚ (...1130-1149)