CÀNTIC D'AMORS

Tots quants d'amor segueixen la carrera,
fugen sa llei, cruel, falsa enemiga,
que dins l'hivern sentir fan primavera,
i en mig l'estiu fredor i greu fatiga:
no esper ja més ningú per fe sencera
tenir, que a tot perfet amant obliga
trobar ja mai pietat, que per estrena
dóna amargor, turment, dolor i pena.

Així com vol en qualque pas fortuna
pereix algú per ferro o mort sobtada,
mas caritat universal, comuna
fa dar al cos la terra, i de passada
los viandants ab pedres, d'una en una,
de poc en poc fan sepultura alçada;
i io morint per la senyora mia,
mai no em tirà piadosa pedra un dia.

Lo peregrí que nit i jorn camina
'spera en l'alberg trobar repòs una hora:
lo navegant si la gran mar s'impina,
cessa lo vent, i del perill surt fora:
lo fer soldat que en batallar s'inclina
'spera campar, perquè algun sant honora,
i en mi totemps creix la dolor superna,
que ingratitud ma trista sort governa.

Premi esperant, treballa tot lo dia
lo llaurador, i lo seu cos molesta:
i un capità que és de soldats la guia
per lo semblant no tem fred ni tempesta:
i un vil pastor d'ovelles, fent sa via
treballa i pren descans per la floresta:
io treballant, mai lo meu cos reposa
ni esper de ben servir ninguna cosa.

Mou-se lo vent molt fort de tramuntana
ab llamps i trons i pluja tempestosa:
trenca los troncs, dels monts i terra plana
desfà los camps ab l'aigua furiosa:
fent molt gran so de les campanes sana,
i mostra el sol la faç molt lluminosa:
mas en mi trist, per ma desaventura
la tempestat creix sempre més escura.

Baix en l'infern, ab so de dolça lira,
Orfeu trobà pietat en sa tristura,
del gran Plutó cantant placà la ira,
havent d'aquell una ànima segura:
io trist que nit i jorn mon cor sospira
blanir no puc un cor, ans més s'endura:
no basten precs, ni plants, ni fe sencera,
ans quan més va, creix més cruel i fera.

L'hom desterrat, lluny de sa dolça terra,
'sper ab lo temps tornar al ser que estava
i u saltejat d'una molt cruda guerra
per temps ha pau o treva que esperava.
Qui éstà en presó i la cadena el ferra
llibert se veu per temps com desijava:
io perseguit de tanta desventura
no sé que esper, sinó la sepultura.

Lo cervo que és nafrat cerca aigua clara
per refrescar, tenint mortal ferida;
si troba font o riu pres se declara
de ben curar i renovar sa vida:
tal só nafrat, mas sent que és molt avara
qui em pot donar la sanitat complida,
que té per bé de pura set matar-me
primer que mai no vulla remediarme.

Tot reverdeix la fèrtil primavera
quan és passat l'hivern que el món despulla,
floreix los prats, i el aucellets prospera,
a l'arbre nuu fa recobrar la fulla:
dins l'aigua el peix, i al bosc tot l'altre fera
troben descans i amant qui bé els reculla:
i en mi lo temps jamés no fa mudança
ans sent del tot secar-se l'esperança.

Pere Serafí (1505?-1567)