El racó de poesia catalana

Per a una amiga de Cordovà

2012-01-23T13:31:00.002+01:00

Una amistat perdura anys i anys sense que el temps la faci malbé.

En el paradís dels teus ulls,
em perdo perquè estic perdut,
en la pau dels teus llavis,
em trobo perquè estic amb tu,
en l'univers de la teva ànima,
visc amb mil sentits,
en tu, visc estimant-te.

El meu país, Catalunya!!!!

2011-09-10T12:57:00.001+02:00

Enviant Flors - Joan Maragall (Diada Sant Jordi 2011)

2011-04-22T21:10:00.008+02:00

Veig flors, i penso en tu. Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d’aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.

Grat ens serà tenir-les davant nostre,
a l’hora de parlar de l’amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.

Tu triaràs una poncella encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i, amb moviment de cígnia bellesa,
arquejant el teu coll l’oloraràs.

Al sentir l’alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la rosa adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.

I encara em mig riuràs; mes quan me veges
de tu a la flor, mentres jugueu aixís,
moure l’esguard, guspirejant d’enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.

Joan Maragall i Gorina (1860-1911)

Rabeig del Ter - Segimon Serrallonga

2011-01-12T20:02:00.004+01:00

Quan plana enllà de l'aigua
per sobre la resclosa
el sol tornassolava
les fibres del corrent

de tanta vastitud
només el cor n'havia
el nus eternament.

Qui doncs per mi escoltava
o qui per mi aprenia
lliçons a l'aula freda?

Si d'ulls sobre el rabeig
en unitat sofrien
les forces de la ment

només a vora l'aigua
la vida era profunda
els nombres cavil·losos
les lletres radicals.

Segimon Serrallonga i Morer (1930-2002)

Bones Festes! - Adeste fideles - Andrea Bocelli

2010-12-20T20:16:00.004+01:00

El Camí que no faig – Miquel Martí i Pol

2010-12-11T21:32:00.003+01:00

El camí que no faig
Temps d´interluni

Passejaria amb tu per una vella
ciutat desconeguda i m'hi perdria.

Ara em perdo també, sense ni moure'm,
i em cansa molt el camí que no faig
i la incertesa estulta de les hores.

Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits,
transcorre absurdament entre foteses
i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's
l'ombra del jo tenaç i reptador
que ha conviscut amb mi tota la vida.

Potser per això enyoro, melancòlic,
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre'm pels carrers més solitaris.

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Criatura Dolcíssima- Joan Fuster

2010-12-04T00:02:00.008+01:00

Escrit per al silenci

CRIATURA DOLCÍSSIMA
1-Criatura dolcíssima - que fores
la sola riba forta, un deix d'idea,
la mà que entre les meues perdurava!

Criatura dolcíssima o miracle
total o prosperada llum - que fores
grat de llavis pertot i branca exempta!

Criatura dolcíssima i fondària
i visitació de mots atònits
i pietat complida i cim - que fores ...

2-Eres així com et recobre i jure?
Ja no ho sé. Cada instant, buscant-se objecte,
t'adjudica diversa retirança.

Eres? Ets! Ets així! Tot jo t'hi obligue.
I així, i així, i així! Oh l'inventari
de lloances que en faig, oh ardents successos!

Concorren a invocar-te, i t'enuncien,
unes últimes forces de tristesa.
En elles he escollit bandera i ala.

3- Era tardor, un temps sense solatge,
estrany de cansaments, que em retenia
entre roses inertes, entre exili.

Vingueres. Flabiols i cobejança
i caderneres deien la sorpresa.
Fou un començ de faules vencedores.

I vaig saber l'amor: un lloc de messes
i tu, ah i tu com un repòs, com una
sobtada companyia inajornable!

4-Érem hostes del bes i la insistència,
uns territoris radiants, els únics,
i argument negador de la nostàlgia.

A força d'alegria, vam obrir-nos
més càlids privilegis: la mateixa
veu per als dos, sang dura, al.legories.

Establírem el món sota la nostra
perfecció. Duràvem, prosseguírem.
Fidel, el món du encara aquell bé gràcil.

5-No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.

6- Tenies 19 anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t'intentava noms o altres carícies.

Vàrem recórrer, junts, tots els designis
d'un espai de coloms, les destinades
nits al respir a mitges, la ventura.

I què no redimien nostres cossos?
Eren purs blanament. Provant llur glòria
la forma del retorn els adoptava.

7- Vindrà l'hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

I algú dirà també: heus ací, sota
l'afer minuciós de les paraules,
un deliri que cou, un risc de gleva.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa, penetrant-me?
No li llegiran ton nom amb un bell pànic?

8- Mira com regracie a Déu aquella
ocasió de càntic i memòria,
hui que ton rostre ocupa el fons dels llibres.

La nit tan gran, la falda on es reclinen
les meues voluntats de tu, n'accepta
una altra més, la d'ara, adolorida.

Tota l'ànima junta ve a trobar-s'hi.
I és com si es descobrís senzilla, dreta,
enmig de tanta passió que em passa.

9- Una amor perpetrada en l'agonia
i de mirra i escalf, amor, et guarde,
i l'alt agraïment en què madure.

Art de fervor és mon treball d'espera,
perquè ja t'he tingut; i cure amb somnis
la casa transcendent on em deixares.

I et guarde plenitud. Vindria a dir-t'ho
aquest goig sense gest, si preguntaves
a quin afany m'assemble o a quin tigre.

10- Record et dius, amor, record o vetla,
i distància estesa des dels braços,
et dius clima de set, et dius silencia.

Record et sent, amor, en cada tebi
naixement d'un record, i edat excelsa,
i en cada vena meua i desvalguda.

Record o espina lenta, amor, et pense,
i secreta estatura de la vida,
dins de l'amor, amor, on visc encara.

Joan Fuster i Ortells (1922-1992)

A copdescuit obrires la finestra - Guillem d'Efak

2010-01-29T23:22:00.005+01:00

A copdescuit obrires la finestra

i entrà una rialla de claror

retxada d'ombres d'arbre. Era una ala

de sol ros amb polsim de papallona.

(Encara dúiem dol d'una conversa

morta com un torrent que el mar no troba.

Si es cerquen, els estels, per què no es troben?

I si no es cerquen, digueu-me per què volten?

I, enrampada la boca de preguntes,

marcides les carícies s'esfullaven

en el racó més trist d'un cos que pensa.)

De bat a bat obrires. Aleshores,

un esbart de falciots als llavis,

te vaig embolicar d'una glopada.

Guillem Fullana i Hada d'Efak (1929-1995)

No voldria res més ara - Maria del Mar Bonet

2009-12-27T19:16:00.007+01:00

No voldria res més ara
que estimar-te
i sentir el teu cos, ben a prop.

No voldria res més ara
que el teu somriure
i ni un alè d'aire entre tu i jo.

No tenc res més ara
que aquesta cambra;
i només un poc meva,
la llum dels finestrons.
Ahir pel carrer vaig perdre
paraules i cançons
i estic aquest matí tan buida...

Un renou de mosques
fa somriure els vidres,
i el vent m'omple de fulles
un jardí transparent.
Ben lluny, això, de tu i de mi,
com si fos un núvol falaguer.

No voldria res més ara
que estimar-te
i sentir el teu cos, ben a prop.

No voldria res més ara
que el teu somriure
i el vent s'enduria dels meus llavis
la cançó.

Maria del Mar Bonet Verdaguer (n.1947)
Fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1984

Testament - Rosa Leveroni i Valls

2009-11-14T19:58:00.004+01:00

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.

Rosa Leveroni i Valls (1910-1985)

El 1982 va rebre la Creu de Sant Jordi

Les roses recordades – Salvador Espriu

2009-10-04T14:07:00.003+02:00

Recordes com ens duien

aquelles mans les roses

de Sant Jordi, la vella

claror d’abril? Plovia

a poc a poc. Nosaltres,

amb gran tedi, darrera

la finestra, miràvem,

potser malalts, la vida

del carrer. Aleshores

ella venia, sempre

olorosa, benigna,

amb les flors, i tancava

fora, lluny, la sofrença

del pobre drac, i deia

molt suament els nostres

petits noms, i ens somreia.

Salvador Espriu i Castelló (1913-1985)

NOIA NUA – Josep Janés i Olive

2009-09-20T18:40:00.002+02:00

¿De quin arbre eres branca,
de quin calze eres pètal,
de quin aire eres fulla,
tu que en tu sembles néixer,
fulla, pètal i branca?

Cap arrel t'associa
al meu món, cap onada
al meu mar, cap somriure
al meu cel, cap aroma
als meus astres. T'enfonses
dintre teu, i en tu neixes
a mig aire del somni,
rosa etèria i tangible.

Nuditat que es contempla
sense esguard i que es besa
sense llavis, que es vela
sense seda, ¿a quin aire
confinaves la febre?
¿a quin món exiliaves
el sospir que no es glaça,
tu que ets nua i et sento
meva, en mi, que m'impregnes
com el bes de la lluna,
com el gest de l'onada,
com l'alè de les roses,
com el càntic de l'aigua?

¿De quin arbre naixies,
fulla, pètal i branca?

Josep Janés i Olive (1913-1959)

Pare – Joan Manuel Serrat

2009-07-12T12:19:00.001+02:00

Actuació en el Teatro Tívoli de Barcelona l’any 1984 "Fa 20 anys que tinc 20 anys"

Joan Manuel Serrat i Teresa (n.1943)

Absència - Joan Oliver (Pere Quart)

2009-06-27T20:00:00.003+02:00

Tan fonda, amiga meva, tan estranya

la distància de mar i continent!

I tan alta i tan freda la muntanya

que ha de sobrevolar el meu sentiment!

I aquesta soledat que m’acompanya,

avarament fidel, entre la gent!

Si ets en mon somni tan present, tan clara

que percebo la fressa del trepig,

que sento el teu alèn en la meva cara

i el sabor de tants besos entremig,

¿com és possible que l’absència encara

no hagi cedit, vençuda pel desig?

No pas com l’escultor que espera glòria

ans com l’amant que només pensa amor,

he refet en una obra transitòria

la teva imatge amb afanyós rigor

damunt el marbre dolç de la memòria

i amb el cisell blaníssim de l’enyor.

I així tu ets meva en la presó secreta

d’on mai ningú no trobarà el camí,

i de nit, com qui fa una malifeta,

que ni l’àngel mateix nok em pot sentir,

arriba fins a tu, a la quieta

i en pensament, allò més pur de mi.

Joan Oliver i Sallarès (Pere Quart) (1899-1986)

Amor de vida - Sebastià Sansó

2009-06-07T12:00:00.001+02:00

(als meus pares)
Els admir perquè ho són tot per mi.

Em recolzen sempre,

rebutjat o admirat,

ells sempre hi són

amb paraules d'ànim, de consol o de reny.

M'ho han donat tot

i a canvi no demanen res,

sols que si me'n vaig no caiguin en l'oblit,

i pel que més vulgui

(aquí el meu jurament entern)

que no hi cauran.

Els ador, els estim i els necessit.

Sebastià Sansó Jaume (n.1980)
Guanyador del Premi Miquel Miquel Àngel Riera de poesia, l’any 2006, és un premi literari en llengua catalana atorgat per la Fundació Sa Nostra que s'atorga des de les Illes Balears, en memòria del poeta Miquel Àngel Riera, un dels seus poetes més importants.

Cant de l'enyor - Lluís Llach

2009-05-31T11:10:00.006+02:00

Ni que només fos

per veure’t la claror dels ulls mirant el mar.

Ni que només fos

per sentir el frec d’una presència.

Ni que només fos

poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos

pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.

Ni que només fos

recórrer junts el bell jardí del teu passat.

Ni que només fos

perquè sentissis com t’enyoro.

Ni que només fos

per riure junts la mort.

Ni que només fos

poder-nos dir un altre adéu serenament.

Ni que només fos

perquè sentissis com t’enyoro.

Ni que només fos

per riure junts la mort.

Lluís Llach i Grande (n.1948)

Dóna'm sa mà - Maria del Mar Bonet

2009-05-19T20:17:00.002+02:00

Els vidres de pluja ploren,

també plora es roser,

s’arbre fruiter també plora

i jo de plorar no en sé.

Dóna’m sa mà amor,

mira que freda està.

Dóna’m sa mà amor,

freda de no estimar.

Vós, qui amb so mirar matau,

matau-me sols que em mireu,

que m’estim més que me mateu

que viure si no mirau.

Dóna’m sa mà amor...

Jo mateixa no m’entenc,

ni em pot entendre ningú:

dic que no et vull i venc

sempre morint-me per tu.

Dóna’m sa mà amor...

Es vent se’n duu sa rosada,

sa pols i sa terra des camí,

també se’n duu ses paraules

que em vares dir ahir.

Dóna’m sa mà amor...

Maria del Mar Bonet Verdaguer (n.1947)
Fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1984

No he desitjat mai cap cos com el teu - Vicent Andrés Estellés

2009-05-14T19:47:00.002+02:00

No he desitjat mai cap cos com el teu.

Mai no he sentit un desig com aquest.

Mai no el podré satisfer -és ben cert.

Però no en puc desistir, oblidar-te.

És el desig de la teua nuesa.

És el deig del teu cos vora el meu.

Un fosc desig, vagament, de fer dany.

O bé el desig simplement impossible.

Torne al començ, ple de pena i de fúria:

no he desitjat mai cap cos com el teu.

L’odi, també; perquè és odi, també.

No vull seguir. A mamar, tots els versos!

Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

Mans d'amor - Blai Bonet

2009-05-03T19:10:00.003+02:00

Voldria vessis, llum meva,

com bes el call de les mans.

Les meves mans, l’únic membre

que et coneix. Quan tu te’n vas,

me deixes la mà tan morta

i tan sola, que me cau.

Jo no tenc prova d’amor

més que l’ala de les mans.

He arribat a tu, als marges

del teu cor senzill i clar
amb la meva mà. No sé

com no hi vaig agonitzar

com un tros de tarda, jo

que només som un amant.

Només de destrucció

cap a més vida m’aguant.

M’aguantes tu, cel, mort meva,

amb la teva mà.

Amb la teva i amb la meva

mà cega, em vaig defensant

de la sang enderrocada

per temps, amor i destrals.

La mà estic besant, besant-me,

i estic besant-me l’amor

que et tenen les meves mans.

Blai Bonet i Rigo (1926-1997)

Fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1990

Camí de somni - Sebastià Samsó

2009-04-25T19:11:00.005+02:00

La lluna ens obri al mar

el camí de la nit

anònima

fet de pinzellades de llum d'or

que es dibuixen a l'aigua.

La melodia marinera del silenci

acompanyat pel ritme de les tranquil·les ones

ens convida a dansar un ritual mil·lenari

que ens durà per la drecera oferida

a l'esfera de somni

que es perfila il·luminada al cel.

Allà acaronarem les estrelles.

Sebastià Samsó

En la 15ena edició del Festival Altaveu, setembre de 2003, es van lliurar els premis Altaveu al cantautor Raimon, al grup de folk L'Ham de Foc, Festival de Flamenc de Ciutat Vella, al musicòleg illenc Miquel Àngel Sancho, al cantant gironí Adrià Puntí, i a Sebastià Samsó (premi a la millor lletra per "Inevitablement")

Dóna’m la mà - Joan Salvat-Papasseit

2009-04-19T12:05:00.004+02:00

Dóna’m la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant,

tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra

prendran un aire fidel i discret,

no ens miraran;

miraran noves rutes

amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta

sobre el meu pit, i no temis ningú.

I les palmeres ens donaran ombra.

I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,

a l’amor, tota cosa prop del mar:

i jo, aleshores, besaré ta galta;

i la besada ens durà el joc d’amar

Dóna’m la mà que anirem per la riba

ben a la vora del mar

bategant;tindrem la mida de totes les coses

només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

Cançó de fer camí - Maria Mercè Marçal

2009-04-14T20:34:00.003+02:00

Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?

-Hi ha violetes, a desdir!

anirem lluny sense recança

d'allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança

i serem dues, serem tres.

Veniu, veniu, a la nostra barca,

les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços

-i serem quatre, serem cinc!

-i els nostres ulls, estels esparsos,

oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,

i amb núvols de cor trasbalsat.S

í, serem vint, serem quaranta,

amb la lluna per estendard.

Bruixes d'ahir, bruixes del dia,

ens trobarem a plena mar.

Arreu s'escamparà la vida

com una dansa vegetal.

Dins la pell de l'ona salada

serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.

Juntes farem nostra la nit.

Maria Mercè Marçal Serra (1952-1998)

Cançó manyaga - Clementina Arderiu

2009-04-05T13:45:00.005+02:00

Si una dolça feblesa m'escau,

jo diré com em plauen les roses;

si una dolça feblesa m'escau,

jo ho diria si goses no goses.

Com l'infant que ja sap que és petit

i se'n val amb ingènua malícia;

que ara em sento el voler arraulit,

pres tot ell d'un desig de carícia.

I seré una doneta només,

tota plena de planys i de noses,

i quan vingui l'amat amb son bes

li diré com em plauen les roses.

Clementina Arderiu (1889-1976)

Aquest silenci - Miquel Martí i Pol

2009-03-29T13:48:00.005+02:00

La Tarda molt intensa m' ha portat

aquest capvespre plàcid.

Reposo els ulls cansats

en l' ordre dels prestatges plens de llibres,

en l'ordre de la cambra.

Es fa fosc lentament, s' encenen llums,

i és més pausat el batec de la vida.

Estimo aquest silenci i aquesta hora

i més ara que em gronxa fins perdre'm

en el record de tu

que mai no m'abandona

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

A la sortida del sol - Ovidi Montllor

2009-03-24T22:16:00.005+01:00

A la sortida del sol,t'esperaré.

Allà on tu saps que t'espere,

a lo darrer.

I amb un farcell a l'esquena

de cadascú,

marxarem amb el que és nostre,

tot al damunt.

Potser triguem més o menys,

això no escau.

L'important és aconseguir-ho

fent enrenou.

Un cop tot aconseguit,

no pararem,

doncs convé millorar coses

o ens morirem.

Allà on tu i jo serem

com tants i tants,

un país només d'humans,

no hi ha gegants,

allí arribarem de nit

i sense llit.

Però tu no t'amoïnes,

recorda't bé;

doncs l'endemà...

A la sortida del sol

t'esperaré.

Ovidi Montllor i Mengual (1942-1995)

Primavera anglesa - Narcís Comadira i Moragriega

2009-03-15T19:10:00.003+01:00

No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.

Narcís Comadira i Moragriega (n. 1942)

Diumenge (Gabriel Ferrater)

2009-03-08T11:20:00.001+01:00

Els ocells de la llum se'n van a jóc
i ens deixen a les branques un subtil
tremolor de petites veritats.
Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre
sentiment transitori s'ha gastat.
Ens aixequem, i amb por de no saber
retrobar a temps qui som i què volem,
anem tornant ben poc a poc. La tarda,
la brasa imatge nostra, nerviosa
però abnegada mare de la cendra,
s'apaga, i es respira la pudor
del tabac refredat. Hem estat sols,
però ara ens estrenyem als colls d'embut
(colzes amb colzes, passos que es fan nosa)
per vessar dins el poble l'imprecís
record d'uns camps trencats, al.luvials
deixes de camions, d'uns camins curts
com un alè cansat, i uns arbres vius
que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem
amb els que s'han quedat, i que ara surten
dels balls i de les coves de penombra
gelatinosa, i tots trepitgem besos
que la tarda ha endurit, i ara es parteixen
en dues valves, com un musclo, i cauen.
Un nen que se li ha rebentat el globus
llança un plor viperí. Tots ens mirem
i riem satisfets. Cap de nosaltres
no és gaire amunt en l'escala dels éssers.

Gabriel Ferrater i Soler (1922-1972)

Aiguamarina

2009-03-01T12:00:00.002+01:00

Voldria ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra

i llegir només un llibre

antic,sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem

i en la fusta de l’escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament

rosa i espina;

i estimar aquest moment

i aquesta mica de vent

i el teu amor, transparent

com una aiguamarina.

Josep M.Sagarra i Castellarnau (1894-1961)

Home amb esperança - Joaquim Horta i Massanés (n.1930)

2009-02-21T23:25:00.001+01:00

Acabarem algun dia, potser demà,
amb les paraules inútils i boniques,
el dring de la porcellana fina
i les marionetes de foscos colors.
I ensenyarem als fills, parits sense dolor,
el com i el perquè de cada cosa,
i els baixarem al carrer sense temor
i jugaran a construir pobles.
I tocaran la terra
i la faran seva i de tots,
i escriuran, amb nous mots,
noves lleis, història i vida.
També vindrà un vaixell de vela àgil,
esquivant tempestes i roques altives,
i s'endurà tot l'or de la terra, mites i falsos déus,
i ens deixarà quieta la mar i una barca petita.
Amb ella anirem a saludar els pobles,
a l'espatlla un sarró amb eines i amb llibres,
als ulls un esclat d'alegria,
i l'esperança en els homes i en els dies.

Joaquim Horta i Massanés (n.1930)

Dies d’abril

2009-02-15T18:45:00.000+01:00

L’amic Pere Puig Riera m’ha enviat aquest vídeo:
Títol: “Dies d’abril”
Autor: Andrés Moreno
En ell hi apareix gent de totes les edats llegint poemes.

Els amants

2009-02-08T10:00:00.003+01:00

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

La sesta del pagès

2009-02-02T23:46:00.001+01:00

L'ombra acull el pagès ran la cabana.
La mà ha deixat l'arada i el magall
i l'àpat congruent i un vi de tall
fan perfecta la son que el cos demana.

És l'hora que al silenci hi ha galvana
i el vol del dia no té amagatall,
és quan dorm la rabosa i calla el gall,
l'aire pesa i s'esberla la magrana.

Només el ca fidel li fa costat,
sol al terrent amb cura treballat
i el vinyar desbrossat a torns de rella.

Dorm camperol el teu guanyat repòs,
el raïm creix, l'ametlla agafa cos,
i el sol més alt fa fresca la canella.

Pere Vives i Sarri (n.1924)

Flors del Calvari

2009-01-25T22:15:00.000+01:00

Veyeume aquí, Senyor, á vostres plantes,

despullat de tot bé, malalt y pobre,

de mon no-res perdut dintre l'abisme.

Cuch de la terra vil, per una estona

he vingut en la cendra á arrocegarme.

Fou mon breçol un grá de polcinera,

y un altre grá será lo meu sepulcre.

Voldría ser quelcom per oferirvos,

però Vos me voleu petit é inútil,

de gloria despullat y de prestigi.

Feu de mi lo que us placia, fulla seca

de les que'l vent se'n porta, ó gota d'aygua

de les que'l sol sobre l'herbey axuga,

ó, si ho voleu, baboya del escarni.

Jo so un no-res, més mon no-res es vostre;

vostre es, Senyor, y us ama y vos estima.

Feu de mi lo que us placia; no'n só digne

d'anar á vostres peus; com arbre estèril

de soca á arrel trayeume de la terra;

morfoneume, atuiume, anihilaume.

Veniu á mi, congoxes del martiri,

veiu, oh Creus, mon or y ma fortuna,

ornau mon front, engalonau mos braços.

Veniu, llorers y palmes del Calvari,

si'm son aspres avuy, abans del gayre

á vostre ombriu me será dolç l'assèurem.

Espina del dolor, vina á punyirme,

cuyta á abrigarme ab ton mantell, oh injuria;

calumnia, al meu voltant tos llots apila,

miseria, vínam á portar lo ròssech.

Vull ser volva de pols de la rodera

ahon tots los qui passen me trepitgen;

vull ser llançat com una escombraría

del palau al carrer, de la més alta

cima á la afrau, y de la afrau al córrech.

Escombreu mes petjades en l'altura;

ja no hi faré més nosa, la pobresa

será lo meu tresor, será l'oprobi

lo meu ergull, les penes ma delícia.

Desde avuy culliré los vilipendis

y llengoteigs com perles y topacis

per la corona que en lo cel espero.

Muyra aquest cos insoportable, muyra;

cansat estich de tan fexuga cárrega;

devórel lo fossar, torne á la cendra

d'hon ha sortit, sum vermis et non homo.

Jo no só pas la industriosa eruga

que entre'l fullam de la morera's fila

de finíssima seda lo sudari.

Jo me'l filo del cánem de mes penes;

més , dintre aquexa fosca sepultura,

tornat com vos, Jesús, de mort á vida,

jo hi trobaré unes ales de crisálida

per volármen ab Vos á vostra gloria.

Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902)

L'ombra de l'altre mar

2009-01-18T13:53:00.002+01:00

Hauràs de tornar a escriure
l'obscur epíleg de la teva lògica,
ja que ignores, encara, noms d'ocells
I d'eines oblidades de conreu.
El déu de les mans buides ha tornat
cercant el que no has escrit encara.
Hauràs de prendre al desencís la pròpia,
desitjada grandesa, ja que, sempre,
a les teves històries hi surten
columnes i ponents,
un vell costum de solitari.

Recull el patrimoni del matí
damunt la sorra on els petits cargols
mostren la simetria
de l'espiral, centre de llur bellesa.
Mira dins teu: petxines de la nit,
nacre de la claror, roc del silenci.
Tot trencat per tempestes de la llum
i retornat amb cura a les arenes
d'aquest tardà coneixement de tu.

No hi ha aparat en el ponent, a l'illa.
Queda un verd tendre als ametllers i parres
i un argentat llunyà a les oliveres.
Els murs de pedra tenen transparències
d'oblit i el cel, il.luminat pre l'aigua
immòbil però viva dels aljubs,
té el color exacte de la tolerància.

Sols queden breus esclats als llocs més alts,
com aquesta flor roja al magraner
que s'exalta amb el raig de sol que sotja
durant un temps molt breu entre uns balustres.
No hi ha aparat en el ponent. Conec
la dignitat d'aquestes hores baixes.

Joan Margarít i Consarnau (n.1938)

Confessió

2009-01-11T10:00:00.001+01:00

Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d'esquelets elegants
d'avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.
De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l'humor britànic,
o a la sofisticació d'una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l'adolescent febre sartriana).
En un bolero diria: com jo t'estimo
no t'estimarà mai cap d'altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d'una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un "sanjuanino"
lleument calb i de bigoti ample).
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.

Marta Pessarrodona i Artigues (n.1941)

Aniversari amb margarides grogues

2009-01-03T18:14:00.004+01:00

Fa un any i fa mil anys i fa un dia només,
i ni això. Sento ara aquesta joia forta
que, amb neguit i basarda i amb cor esbojarrat
d'adolescent, pressent per l'endemà trobar-te
nova, absoluta, fèrtil de promeses i afanys,
d'estacions madures, de setembres eterns,
on es confonguin sempre els fruits i les sorpreses,
els records i l'espera.
No fa ni un dia encara,
encara no et conec i et tinc sabuda i vista
i et desitjo de sempre. Cada dia és més clar,
cada dia la sang s'incendia i fulgura,
i la carn és més carn perquè sap que vindràs.
Fa un any, només un any i et conec des de sempre.
De la vida n'has fet un jardí de delícies:
tenim mil anys encara, i aquestes margarides.

Narcís Comadira i Moragriega (n. 1942)

Tot és amor (Carme Raichs i Padullés)

2008-12-24T13:06:00.002+01:00

Avui tot és amor, miris on miris,
la ment em parla amb mots plens de colors
que ara es tornen pinzells, i, tot sucant
al pot de la pintura de la vida,
com un infant pinto en el cel
un arc iris, tan viu, per oferir-lo
sense bitllet, perquè l'amor,
ets tu, sóc jo, som tots els que volem
pintar en la Terra, en velles teles grises,
uns nous paratges plens de llum més clara.
Tonalitats que brollen de la font
per apagar la set de cada dia.
Avui tot és amor, miris on miris,
perquè he tenyit tota esperança,
amb les mirades i els batecs
que m'he trobat al llarg del jorn.

Carme Raichs i Padullés (n. 1942)

Un dia qualsevol (Miquel Martí i Pol)

2008-12-16T21:56:00.008+01:00

Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.

Creu de Sant Jordi (1983)

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Una vegada encara.....

2008-12-10T21:10:00.002+01:00

Una vegada encara, anit, torn a pensar
que si no t'haguessis mort com et morires,
jo, a l'estiu, t'hauria recollit
molts feixos de llenya seca per cremar
a l'hivern a la foganya i perquè tu
poguessis adormir-te vora la flama. Aleshores,
els teus somnis haurien fuit per camins de tendresa
i s'haurien omplert de petites illes de felicitat,
petites illes contra la meva trista adolescència.
Per Santa Margarida hauríem anat a la fira del poble,
i després hauríem anat a veure el mar.
Quan la vellesa t'hagués acalat,
jo mateix t'hauria fet un gaiato d'ullastre,
i els verderols haurien xiulat enmig de les roselles.
Jo hauria duit uns calçons apedaçats i descolorits,
i un capell de palla m'hauria tapat un poc els ulls.
Quan les figueres que estan devora el camí
haguessin començat a deixar caure les fulles,
jo mateix hauria preparat un poc de terra per tapar-nos
a tots dos, si no t'haguessis anat fent aquella rialla de morta.

Miquel Bauça Rosselló (1940-2005)

Gemma – Joan Baptista Humet

2008-12-02T09:02:00.001+01:00

No han passat pas gaires anys,

Gemma, que et vaig conèixer.

Va patir la mare tant

perquè poguessis néixer!

Què bonics eren els ulls que vas obrir,

que bonics, aquell setembre. Que feliç nasqué als teus llavis el somrís,

que feliç que hi ha estat sempre.

Gemma,

guaita les flors,

guaita les flors

que son boniques.

Gemma,

guaita les flors,

guaita les flors

i no caminen

i tu ets la més bonica.

Qui pogués, per un instant,

viure tota la joia

que tu sents al anar cordant

dues sabates noves.

Les dures hores i hores als teus peus!

les veig noves si les miro.

Amb gran goig en parlarà la teva veu,

i és per això que més t'estimo.

Sense por segueix lluitant

que així es llaura la vida;

xic a xic es va lliurant

la forca que dormia.

Pren els dies d'un en un que hi és el temps

per premiar el teu entusiasme.

T'ho mereixes tu i l'esforç que fan silents

els teus ulls verds esperança.

Joan Baptista Humet i Climent (1950-2008)

Desig

2008-11-24T22:31:00.004+01:00

Recerco l'alba dins la nit obscura
i se'm fan perdedors tots els camins.
Recerco el cant de l'única font pura
i totes les begudes són verins.

Voldria que el perfum de blanca rosa
ofegués la luxúria d'aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l'amor no cregués que és massa tard.

Una vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara,
i l'aquietament de tot anhel.

I trobar-se, Senyor, que em fossis l'alba,
i la vela i el mar i el cant d'amor;
que em tornessis brillant l'ànima balba
i ben clara la font d'aquest meu cor.

Rosa Leveroni i Valls (1910-1985)

Cacera

2008-11-10T22:33:00.004+01:00

Signes de mort, llebrers, tant de temps l'alta caça
pels estramps buits del cel escampava senyals:
al saló de les boires la llum ens amenaça,
com el joiell més viu d'un parament d'or fals.

És de debò la mort en aquesta rabassa,
amb panteixar que crema la gorja i els ullals,
quan els llebrers esquincen la pell nua que es glaça
i una claror de cossos s'estavella als fondals.

Aquest revolt, aquesta cantonada, ja encalça
la meva joventut i la verema d'anys
mal garbellats tan d'hora!, quan el vespre s'esbalça

i el barnús de la nit posa encara paranys
als ulls enamorats d'un no res, pell descalça
d'aquella adolescència: verger en flames, afanys

que l'esbarzer cremat de les brases rescata
per oferir el silenci en un didal de plata.

Pere Gimferrer i Torrens (n. 1945)
Creu de Sant Jordi (1988)

AL DESIG

2008-10-27T20:35:00.000+01:00

Oh tu, àvol desig,
que véns com un glop de tenebra
i m'embolcalles l'esperit!
Sigui ta febre
mortalla del seny,
i pren l'obscur domeny
de mos sentits enarborats,
folls de saber-se dintre tu llançats.
Mes, ja que sóc en tu,
fes-me segur
dintre l'abraç, i encara
guarda'm reclòs i acotxa'm bé la faç:
que no s'encengui l'alimara
folla del desconhort en el descloure las
quan els sentits s'han adormit al jaç.

(Colònia Güell, Santa Coloma de Cervelló, 1893 - Barcelona, 1919) fou crític literari i poeta.

Joaquim Folguera i Poal (1893-1919)

El rector de Vallfogona (II)

2008-10-12T09:51:00.004+02:00

Per a curar de rael, senyoria mia,
aqueix color trencat, que ha tant que us dura,
he oit a dir que tota trencadura
fàcilment un braguer la remedia.

Cenyiu-vo'l, que, si ho feu, de dia en dia
veureu que lo marfil d'eixa blancura
cobrarà el color viu de rosa pura
que als ulls de tot lo món cause alegria.

Jo us sé una mà tan ben exercitada,
tan secreta i lleal qual vos importa
per a la cura i vergonyós recato.

De un petit "ai", quant molt, sereu curada;
un "ai" que dos mil gusts juntament porta:
Feu-ho, si no per gust, per lo barato.

Francesc Vicent Garcia i Torres (1582–1623)

Parlo d’un riu mític i remorós

2008-09-28T19:00:00.003+02:00

Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d'aigua.
Parlo de la verdor d'un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l'íntim rosa
d'un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l'aire
com la pedra llançada per la fona,
de l'anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l'aigua dolça del riu, la mar amarga.

Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;
parlo -Virgili amic- de l'horta ufana,
dels tarongers florits i l'api tendre,
de l'aixada i la falç, del gos a l'era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)

Parlo d'un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d'ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.

Parlo d'un lent crepuscle que posava
or tremolós a l'aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.

Dolça remor de l'aigua en el record.

Gerard Vergés i Príncep (n. 1931)
Creu de Sant Jordi 1997

Quan ell em besi amb el besos de la seva boca.

2008-09-21T13:48:00.002+02:00

i el seu alè es confongui amb el meu
i el seu braç dur ajunti els nostres cossos
i el seu desig s'escampi lentament.

¡Ah, qui pogués, llavors, deturar les hores!
Aturar el món i el seu girar latent:
copsar l'Etern com si un secret inútil
ens convertís en llum de l'univers.

Quan ell ve a mi
la meva olor el reclama
i el meu cabell perfumo, impacient,
i el meu somrís el meu amor delata
com si en l'amor l'amant es trobés pres!

Enutjo el vent quan sóc el seu refugi
i el protegeixo de tot contratemps:
em dono a ell -i en ell em converteixo-,
i amb ell sostinc el nostre únic miratge:
àmbit dels déus i sorra del desert.

Agustí Pons i Mir (n.1947)

11 de setembre - El cant de la senyera

2008-09-10T12:30:00.002+02:00

El Cant de la Senyera és una composició per a cor mixt amb música del mestre Lluís Millet, sobre un poema de Joan Maragall, compost expressament com a himne de l'Montserrat l'any 1896 en la cerimònia de la benedicció de la senyera. Va estar prohibit pel règim franquista del 1939 al 1960.
També actuà de facto com a himne, amb competència amb Els Segadors, quan aquest últim encara no havia estat oficialitzat. La seva interpretació per una part del públic del Palau de la Música quan havia estat prohibit fou l'element central dels Fets del Palau el 1960.
Els Segadors va ser restablert el 27 de març de 1993 com a Himne Nacional de Catalunya.

Al damunt dels nostres cants

aixequem una Senyera

que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la

en senyal de germandat!

Au, germans, al vent desfem-la

en senyal de llibertat.

Que volei! Contemplem-la

en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,

nostre cor t'és ben fidel:

volaràs com au galana

pel damunt del nostre anhel:

per mirar-te sobirana

alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,

et durem, i tu ens duràs:

voleiant al grat de l'aire,

el camí assanyalaràs.

Dóna veu al teu cantaire,

llum als ulls i força al braç.

Joan Maragall i Gorina (1860-1911)

LA VACA CEGA

2008-09-03T22:44:00.001+02:00

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall i Gorina (1860-1911)

L’Olivera Mallorquina

2008-07-27T18:54:00.002+02:00

Conta'm, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps enrera
que escrites veig en ta surenca soca.

Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d'enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n'he perdut sols l'esperança.

Ton delicat fullatge,
que sota lo cel blau l'embat oreja,
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.

Ta rama verda i blanca
com cabellera d'àngel t'emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta pel vent l'arrabassada estella.

Quan jove i vincladissa
creixis sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.

L'àrab i sa mainada
respirant-ne tes folor el maig sortien,
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, escollien.

Ah, quin dol! Escoltant-ne
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tos brots, donant-ne
empriu a l'host de la guanyada terra!

I el jorn de la conquista,
amb llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí amb l'infant més xic estret als braços.

Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les brulles tendres,
i els ferros enfonsaren
de l'alqueria en les calentes cendres.

Com reposava, a l'ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol assedegats i estesos!

I de son puny volant-ne,
el manyac esparver dalt de tu es posava,
les ungles encreuant-ne,
i els tendres cims dels branquillons vinclava.

Quan era una alta ermita
aquest claper de trossejada runa,
lo místic cenobita
aquí s'agenollava al clar de lluna.

Al toc del monestiri,
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel en son deliri
per lo reixat de ton ombratge veia.

Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s'atura,
i amb flabiol de canya,
gira el ramat que al comellar pastura.

Mentre l'ovella tosa
amb lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s'enfila.

Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d'eternitat serena,
jo et sento grat de l'hora
que m'has aidat a conhortar ma pena.

Tu al cor m'has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça
la saba n'ix que ton brancatge muda.

Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.

Josep Lluís Pons i Gallarza (1823-1894)

Só qui só

2008-07-19T19:07:00.000+02:00

Só qui só, que no só io,
puix d'amor mudat me só.

Io crec cert que res no sia,
e, si só, só fantasia,
o algun home que somia
que ve alcançar algun do,
puix d'amor mudat me só.

Só del tot transfigurat;
só aquell que era llibertat,
i ara d'amors cativat
me veig molt fora raó,
puix d'amor mudat me só.

Si só, puix que en lo món vixc
i a mi mateix avorrixc,
i segons que discernixc
veig la qui em dóna passió
puix d'amor mudat me só.

Joan Timoneda (1518/20-1583)

A un infant mort en un bombardeig

2008-07-13T19:59:00.001+02:00

Els teus braços immòbils són un vol de bandera,
i la rosa esfullada del teu cos és un crit
de sang més que un silenci ... No serà primavera,
mai més, en ta mirada, però al cor de la nit

feta d'ulls que s'apaguen a la llum, vers on clama
la veu nostra, la torxa del teu cos - que ja és llum
i ja és foc - durà l'alba d'un crit nu fet de flama
i de pètals sagnosos de martiri. Ni fum

ni silenci, ni boira velaran la nuesa
dels teus ulls, que es glaçaren en un gest sense adéu.
De quin somni et prengueren? De quin món de dolcesa?
Tot el cel que miraves era viu dintre teu

com és viu en el rostre i en els ulls dels que es donen
a la mar ... Quines rutes t'esperaven, infant?
Davant teu ja són blanques totes elles, i es fonen
amb el somni d'un somni: el teu cel, on no hi han

ales tristes i on l'alba no duu orgies de roses
que s'esfullen enceses i sagnants. I on reposes ...

Josep Janés i Olivé (1913-1959)

(L'Hospitalet de Llobregat, 1913 - Els Monjos, Alt Penedès, 1959)
Autodidacta, amb una gran iniciativa. Va dirigir diverses publicacions catalanes dels anys trenta. Va encarregar-se de la direcció del 'Diari Mercantil' i va ser el fundador de la col·lecció popular 'Quaderns Literaris' (1934) i de la sèrie 'La Rosa dels Vents' (1936). A finals de la Guerra Civil Espanyola va ser detingut per l'exèrcit franquista i empresonat entre 1939 i 1940. En obtenir la llibertat, va ser el fundador (1940) d'una de les editorials més poderoses de la postguerra espanyola, l'empresa Josep Janés, Editor, des d'on va reiniciar la publicació d'alguns volums de la sèrie 'La Rosa dels Vents'. Autor de diversos poemes i sota la influència de Riba, va publicar 'Tu' (1934), 'Combat del somni' (1937) i 'Dotze puntes seques' (1958).

L'arribada

2008-07-06T13:16:00.004+02:00

Des del peu de la pujada
ja veig sobreeixir els rosers
brodant amb ses branques tendres
los cantells de la paret.

Ja sento les flaires vostres,
gessamins i llimoners,
aquesta flaire de casa
que no es confon amb cap més.

Ja veig ma cambra volguda...
los finestrals són oberts
com amics que m'ofereixen
l'aixopluc de son recer.

¡Ja so dalt! Ja so a la casa
i arreu me sento a tot pler.
¡Oh, les plantes benvolgudes
del meu jardí sempre verd!

¡Quin esplet de fulles noves
les acàcies i ametllers!
Les branques de la perera
per sobre el banc s'han estès
i el gessamí amb ses flors blanques
damunt seu fa d'encenser.

¡Valga'ns Déu! ¿I la mimosa?
¡quina florida que ha tret!
¡Oh, que hermós! ¡Al cim de l'arbre
penja un niu que sembla un bres!
I allà dalt de la teulada
¡hi ha tot un vol d'aucellets!
¡Benvinguts, que llar on nien
diu que Déu la beneeix!

Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919)

Les teves mans

2008-06-21T19:44:00.001+02:00

Embolcallen amb vels goig i tristesa.
Són sostre d'una xarxa de perfum,
són els ventalls, amor, del meu costum
i serveixen d'espasa a la sorpresa.

M'agraden quan alegen entre el fum
o quan remouen brins de senzillesa;
les teves mans són alegria encesa
i fulles d'un pomer al clar de la llum.

Castellets de l'amor. Flames de ploma.
Són banderetes del teu parlar. Són
i toquen sense pes, clares d'un món

que tu modules des dels teus Bagdads.
Respires per les mans, amor. Són poma
i estel saboner quan renten els plats.

Joan Brossa i Cuervo (1919-1998)

La Renouera

2008-06-09T23:41:00.002+02:00

Al volt de la primavera
que coses no fan brogit!
El vent per les fulles noves,
la nova esperança al pit.
Jo sé una gentil minyona
que mai no té el cor marrit:
li diuen la renouera
pel cant i per l'esclafit.
- Minyona - li diu son pare -,
qui riu no té el seny complit.
- Minyona - li diu sa mare -,
no cap noi va tan ardit.
- Minyona - fa el veïnatge -,
tenim el cap consentit. -
La noia va a la finestra
i es posa damunt l'ampit;
amaga la seva cara
en un claveller florit.
Llavores fa una veueta
igual que un ocell ferit:
- Vingués el que jo voldria,
de dies o bé de nit;
com una ombra el seguiria;
mon pas no fóra sentit.

Josep Carner i Puig-Oriol (1884-1970)

A MITJAN SETEMBRE

2008-05-22T20:01:00.003+02:00

Llarga com la carena, sobre el riu,
cada matí s'adorm la boira clara.
On són els lliris? S'ha tornat esquiu
el sol adesiara.

Però canten aloses cel amunt
i fan les herbes una olor més forta.
La vidiella no és un blanc repunt,
sinó una seda morta.

Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer
quan el reflex de l'aigua se'ns apaga.
L'argent de l'albereda té el primer
tremolor d'un or vague.

No veureu a la posta aquells nacrats
dofins del juliol. És grisa i bistre.
La guineu caça vora els espadats
amb un lladruc sinistre.

I les aglans madures, pel camí,
es desprenen del calze. L'avellana
dringa pels sacs. La poma fa venir
el gaig a la solana.

I si l'avellaner duu el fruit vinent
en verdes arrecades, és vermella
la pinassa, i les flors, vora el torrent,
es parlen a l'orella

Marià Manent i Cisa (1898-1988)

Presentació del llibre “El Poble dels bojos” del santboià Amadeu Alemany

2008-05-09T17:55:00.000+02:00

El proper dia 19 de maig de 2008, a les 20 hores a Cal Ninyo, es presentarà el llibre del santboià Amadeu Alemany i Rebordosa, “El Poble dels Bojos”, un recull de contes originals on el denominador comú a tots ells, es precisament Sant Boi.
Cada un d’aquests relats està ubicat en una època determinada de la història de la ciutat. D’aquesta manera l’autor, convida a fer un lleuger viatge per el Sant Boi de tots els temps, però farcint el camí d’anècdotes, imaginació , peripècies i situacions de tot tipus per l’ampli ventall de personatges que surten de la seva creació.
De lectura senzilla i directe, i utilitzant diferents registres al llarg del llibre,
Amadeu Alemany juga a barrejar la ironia, la intriga, la melangia i la reflexió, per acabar oferint al lector estones divertides i entranyables.
Cal dir també, que el llibre sortirà en format d’àudio per invidents i persones amb problemes per la lectura normal.

Elogi dels diners

2008-05-05T20:15:00.002+02:00

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d’ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.

Anselm Turmeda (1355-1423)

Escriptor i eclesiàstic de l’orde franciscà que, després d’estudiar a les universitats de Lleida i Bolonya, va convertir-se a l'islamisme i va marxar a Tunis, on, sota el nom d'Abd Allah al-Targuman al-Mayurqi, va viure per sempre més, treballant a les duanes de la capital magribí, tot i els intents de Benet XIII de fer-lo tornar al cristianisme.
Entre les seves obres, escrites en català i àrab, cal destacar el 'Llibre dels bons amonestaments', un recull de consells morals escrits en vers, 'Cobles de la Divisió del Regne de Mallorques' i la famosa 'Disputa de l'Ase', obra de to satíric que va tenir una gran acollida popular i on les raons exposades sobre la superioritat de l’home enfront dels animals queden refutades per l’ase del conte.

El rector de Vallfogona

2008-04-26T23:45:00.002+02:00

Ai, cap de deus en vós, nimfa de aiguera,
que us ho vull dir ab frase catalana!
¿No us era molta sort que ma sotana
tocàs vostra faldilla mondonguera?

¿No sabem tots que en vostra claveguera
entren mil reguerons cada setmana,
i que en l'obert clivell d'eixa magrana
piquen tots los pardals d'esta ribera?

Si per desopilar-me de pecúnia
al florejat tenor de mon precari
oleu mostrar-vos espinosa i grave,

perquè us vull traurer prest de aqueixa angúnia,
sapiau què és lo tesor de mon armari:
dos prunes solament, i un famós rave!

Francesc Vicent Garcia i Torres (1582–1623)

Canço de pluja

2008-04-23T23:27:00.003+02:00

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà...
Gotes de pluja, gardènia que es bada...
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d'aigua en els vidres quiets...
No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna...
No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se'n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Josep M. de Sagarra i de Castellarnau (1894-1961)

Oració de l’angunia poètica

2008-04-18T22:46:00.001+02:00

Senyor que heu alenat dins el meu fang:
ara la meva jovenesa
és com una aigua mesa al forn,
que penetra l'alè subtil del foc,
i bull, i escampa al seu voltant
una amorosa suavitat
que fa de bon estar-hi prop.
Senyor, dins de mi heu posat
la presència viva d'una dona
com l'aigua bombollant dins una argila nova:
dintre meu per primera vegada s'és obrat
el miracle de la paraula que consola:
i els homes se m'atansen
per si de mi els banyés el rou
tebi i alat de la paraula.

Senyor, perquè haveu cridat tan fort
dins aquest fang meu trencadís?
O ens heu posat aquest daler dintre del cor
perquè ens hi turmentem, així
com és el meu turment, que en parlar sento estort
escapar-se'm el baf que m'enfortís
-la presència d'ella vehement-
en un anguniós deslliurament
com deu sé el de l'anima per la mort?
Si sé que el meu fang buit no duraria al foc!
Heu arranjat talment el rompre's dels meus dies?
O és per vessar-m'hi encara nova cosa millor?
Què, si no sou ja Vós, Senyor?

Carles Riba i Bracons (1893-1959)

Les tombes flamejants

2008-04-15T22:14:00.003+02:00

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar:
damunt de cada tomba un raig d'estrella
sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit sentia
com li ananven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

- Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants.

Bonaventura Gassol i Rovira (1883–1980), més conegut com a Ventura Gassol

El Cant de la Senyera

2008-04-12T12:33:00.004+02:00

aixequem una Senyera

que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la

en senyal de germandat!

Au, germans, al vent desfem-la

en senyal de llibertat.

Que volei! Contemplem-la

en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,

nostre cor t'és ben fidel:

volaràs com au galana

pel damunt del nostre anhel:

per mirar-te sobirana

alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,

et durem, i tu ens duràs:

voleiant al grat de l'aire,

el camí assanyalaràs.

Dóna veu al teu cantaire,

llum als ulls i força al braç.

Joan Maragall i Gorina (1860-1911)

Cançó de la bella confiança

2008-04-09T23:17:00.001+02:00

A l'amat he donades
totes les claus;
jo tinc totes les seves,
i fem les paus.

Però resta una cambra
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons.

Tantes forces ocultes,
tants pensaments
allà dins són escàpols a tots
moments!

Bé seria debades
sotjar-hi un poc:
l’aldarull colpiria
més que no un roc.

Contentem-nos d’una ombra
o d’un ressò.
Que ell es digui els seus comptes
com me’ls duc jo.

Clementina Arderiu (1889-1976)

EL FAROL

2008-04-06T20:54:00.001+02:00

Farol del carrer patètic,
farol dels segle dinou,
fill de la llàntia de bronze,
nét del domèstic gresol:
els avanços t'oblidaren
any per any i poc a poc.
Solament un funcionari
-pobre Longinos a sou-
et visita a l'horabaixa
amb la llança que et remou.
I ta llum és una nafra
de pus que vol i no pot
escampar-se per l'atmòsfera,
per les clotades de llot,
per les parets sense portes,
sense reixes, sense sol.
La teua llum, devegades,
se tiny amb matisos grocs
d'envegeta per la lluna
que és clau del cèlic trespol.
La teua llum, altres voltes,
s'empara d'un caire roig
en vore l'home i la fembra
que es lliuren a eròtic joc.
Però sovint es destrien
hores i nits al teu volt
que no passa cap persona
i que l'estelada dorm.
Xiula, xiula la ventada;
rellampega, trona i plou.

Francesc Almela i Vives (1903-1967)

LA BALANGUERA

2008-04-03T23:30:00.003+02:00

Joan Alcover i Maspons (1854-1926)

La Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.la
teixint la tela per demà.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa que s'enfila, de la
vellura que se'n va.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Un dia vaig escriure

2008-03-30T20:06:00.011+02:00

Màrius Sampere i Passarell (n. 1928)

Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?,
la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.

Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil.la. I han passat molts
anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.

I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.

Un dia com aquest

2008-03-28T21:50:00.001+01:00

Fa hores que volta amunt i avall
engabiat a la pròpia cambra.
Voldria sabem amb quines paraules
poder escriure aquell record,
però li costa tant trobar-les
que duu esquinçats un munt de fulls.
Ara s'atura arran de la finestra
i encén un cigarret.
És estiu, la tarda és xafogosa
i li arriba l'aldarull i els xiscles del carrer.
Potser fou un dia com aquest
que començà allò que l'ha dut
on ara es troba: a una cambra sola.
Potser fou un dia com aquest
que començà allò que el manté
pertorbadorament viu: el seu record.
Fins les olors semblen les mateixes.
I torna a seure i a lluitar amb les paraules
i és gairebé com si la tingués al costat,
com si la sentís riure entre els llençols.
I a mesura que escriu i la recobra
sap que la tarda s'esllavissa,
que aquest dia i aquell,
quan acabi la nit que ara s'inicia,
tindran una mateixa fi, inexorable.

Francesc Parcerisas i Vázquez (n. 1944)

La Ginesta

2008-03-24T20:08:00.002+01:00

La ginesta altre vegada,
la ginesta amb tanta olor,
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.
Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.

Amb un vimet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.
Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com cristall;
he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a córrer avall.

Joan Maragall i Gorina (1860-1911)

DOS DE MARÇ DE 1974

2008-03-20T23:26:00.001+01:00

Dia en què Puig Antich va ser assassinat al garrot vil per les autoritats franquistes

[I]
Enfora de tot encara vull dolçament ésser
en veu mirant amb natura d'aigües fort els verns
foscos, Cerdanya, torrent de Forns i llum,
i, el tro per sobre rodolant, beure de nou
al rec, amb pensament lliure i cor en pau.

[II]
I veure així mateix un cop i un altre el temps
aturat amb mi sobre la pura buidor, més amorosa,
on encabeixo sol la mirada quieta i sento
la pau, endins, com en un centre que em ve.

[II]
Potser molt més hem d'esperar i no sofrir
amb tant de mal estès la crueltat
viciosa dels senyors i l'urc que fa picar
sobre bardisses de foc, oh joventut
entorn de la canilla!
D'on ve, però, aquest doll de crim? On aniran
els vostres plors, germanes dolces? i on
pujaré jo la meva
ira aplanada i aquest voler-me meu
que em lleva el pensament i fa
la meva llarga vida bruta? Per què gent
d'amor no poden més? Per què no es para
tot? Ametllers del Congost, rius innocents!
Oh mar de Barcelona, salta! esbandeix-nos,
cobreix d'aigües com flors aquesta terra nua.
Tots amb un hem pogut morir sota el garrot.

Segimon Serrallonga i Morer (1930-2002)

SPONSAE MEAE

2008-03-16T20:25:00.002+01:00

Quan seré un pobre mort, abandoneu mon cos
en aquella garriga i vora la figuera,
que bressarà la nit amb sa remor lleugera,
lluint a cada fulla l'estel pietadós.

Quan seré un pobre mort, deixeu a l'abandó,
estepa i romaní sobre la terra amiga,
i que ragi la font en aquella garriga,
abrigant sa mirada, sensible a la fredor.

Girarà sense fressa una ombra de fullatge.
En la serenitat de la vessant salvatge,
vindran a esquellejar les cabres del matí.

I si vas, mon esposa, a la soledat clara,
no passis pena, no, que hi seré viu com ara.
La figuera i la font hi parlaran per mi.

Josep Sebastià Pons (1886-1962)

CANÇÓ SENSE NOM (Lluís Llach)

2008-03-10T21:54:00.003+01:00

On vas amb les banderes i avions
i tot el cercle de canons
que apuntes al meu poble?
On vas amb la vergonya per galó,
i en el fusell hi duus la por
que apuntes al meu poble?

On vas quan ja l'infant no vol jugar
perquè el carrer vessa de sang
i ets tu qui l'omples?
On vas quan ja l'infant no pot mirar
ni el blau del mar,
ni aquest cel clar,
i ets tu qui el robes?

On vas amb les banderes,
on vas amb avions,
on vas, on vas?
On vas amb els fusells,
on vas amb els canons,
on vas, on vas...

Lluís Llach i Grande (n. 1948)

Josep Maria López-Picó (1886-1959)

2008-03-01T19:03:00.001+01:00

Dignifiqueu, Senyor, l'esborronada
poquesa dels meus anys davant l'infant
quan jo li parlo i ell amb la mirada
espera els mots que ja envellien tant.

Esguard que abasta i jutja i que no fuig,
certesa vostra i llum del primer dia,
abans del tafaneig i de l'enuig
i dels misteris de la melangia.

Mirada de l'infant, davant del pare,
reconcilies amb igual llum clara
coses i mots amb què diem les coses.

Mirada de l'infant, tu que em reposes
de la inutilitat de tants "per què?",
respon per mi, al Senyor, de la mercè.

Josep Maria López-Picó (1886-1959)

En record d’en Josep Palau i Fabre

2008-02-23T23:54:00.000+01:00

JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me'n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes.

Josep Palau i Fabre (1917-2008)

Sol i de dol

2008-02-21T14:11:00.001+01:00

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

Saber narrar en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sens esforç,
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós

- Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir i amar
Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,
Témer i l'enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
Del clar i l'obscur seguir normes i regla
I, enmig d'orats i savis, raonar.

Josep Vicenç Foix i Mas (1893-1987)

Oda als carros matiners

2008-02-17T18:51:00.000+01:00

¿Sóc en el llit sense trontoll,
ara que l'alba els finestrons colora,
o duc als llavis un bri de fonoll,
dintre d'un carro perfumat de boll,
pels empedrats de la ciutat sonora?

Aquest trontoll tan seguit
tot el meu cos sotraga - jo diria.
I el so dels picarols m'ha deixondit,
- ritme valent, clara melodia -
com si el cavall m'arrossegués el llit.

Són filagarses de tenebra
els guarniments, amb un or malaltís.
Les morisques de coure han deixondit el gebre
de les roderes, vidre fonedís.
L'euga ha vist en la pura tenebra
les estrelles caient a l'abís.

I ha sentit pel camí del tossal
el refrec perfumat de la pineda.
Tot el cel era fi com la seda
i, al bell cim de la vela, el fanal
ha copsat dintre de la llauna freda
el batec d'una estrella immortal.

Marià Manent i Cisa (1898-1988)

“Al murmuri de tes rieres”

2008-02-10T21:09:00.001+01:00

Al murmuri de tes rieres,
al dolç xiu-xiu dels faigs, dels polls,
dels castanyers, de les sureres,
al cant dels grills en los rostolls,
quin pler, quina delícia m'era,
mirar ta nit, per temps suau,
sembrant dels estels l'arenera
sobre el desert de ton cel blau!
Nit estrellada, nit serena,
nit amorosa, nit amena,
qui no t'ha vist,
per ell só trist!

Pere Talrich (1810-1888)

Cant de Ramon

2008-02-03T22:35:00.000+01:00

Són creat e ésser m'és dat
a servir Déu que fos honrat,
e són caüt en mant pecat
e en ira de Déu fui pausat.
Jesús me venc crucificat,
volc que Déus fos per mi amat.

Matí ané querre perdó
a Déu, e pris confessió
ab dolor e contrició.
De caritat, oració,
esperança, devoció,
Déus me fé conservació.

Lo monestir de Miramar
fiu a frares Menors donar
per sarraïns a preïcar.
Enfre la vinya e el fenollar
amor me pres, fé'm Déus amar,
enfre sospirs e plors estar.

Déus Paire, Fill, Déus Espirat,
de qui és Santa Trinitat
tracté com fossen demonstrat.
Déus Fill, del cel és davallat,
de una Verge está nat,
Déu e home, Crist apellat.

Lo món era en damnació;
morí per dar salvació
Jesús, per qui el món creat fo.
Jesús pujà al cel sobre el tro,
venrà a jutjar li mal e el bo:
no valran plors, querre perdó.

Novell saber plors hai atrobat,
pot-n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat:
serraïns seran batejat,
tartres, jueus e mant orat,
per lo saber que Déus m'ha dat.

Pres hai la crots, tramet amors,
a la Dona de pecadors
que d'ella m'aport gran socors.
Mon cor està casa d'amors
e mos ulls fontanes de plors.
Entre gauig estaig e dolors.

Són home vell, paubre, meyspreat,
no hai ajuda d'home nat
e hai trop gran fait emparat.
Grans res hai del món cercat,
mant bon eximpli hai donat:
poc són conegut e amat.

Vull morir en pèlag d'amor.
Per ésser gran no n'hai paor
de mal príncep ne mal pastor.
Tots jorns consir la deshonor
que fan a Dé li gran senyor
qui meten lo món en error.

Prec Déus trameta missatgers
devots, scients e vertaders
a conèixer que Déus home és.
La Verge on Déu hom se fes
e tots los sants d'ella sotmès
prec que en infern no sia mès.

Llaus, honor al major Senyor
al qual tramet la mia amor
que d'ell reeba resplendor.
No són digne de far honor
a Déu, tan fort són pecador,
e són de llibres trobador.

On que vage cuit gran bé far,
e a la fi res no hi puc far,
per què n'hai ira e pesar.
Ab contrició e plorar
vull tant a Déu mercè clamar
que mos llibres vulla exalçar.

Santedat, vida, sanitat,
gauig, me dó Déus e llibertat,
e guard-me de mal e pecat.
A Déu me són tot comanat:
mal esperit ne hom irat
no hagen en mi potestat.

Man Déus als cels e als elements,
plantes e totes res vivents
que no em facen mal ni turments.
Dó'm Déus companyons coneixen'
devots, lleials, humils, tements,
a procurar sos honraments.

Ramon Llull (1232/33-1315/16)

A claus de sorra

2008-01-27T19:19:00.001+01:00

A claus de sorra he penjat els ormeigs
i he desat tots els llibres a calaixos de boira.
Ara, amb les mans pintades de colors,
em posaré la roba de les festes
i esperaré les noies quan surtin del cinema.
Si plou duré un paraigua de color cridaner
i unes sabates grosses d'un verd agosarat.
Les noies passaran i diran: - Bones tardes
(potser totes, qui sap!, m'estimen en silenci),
i fugiran pels carrers tenebrosos
a perdre's dins els braços d'homes d'estirp incerta.

Quan sigui fosc tornaré cap a casa
repetint en veu baixa versos que encara estimo,
cansat i decebut; i em pesarà la roba
damunt el gest tristíssim de peresa.

Hi haurà a cada portal una parella
besant-se o qui sap què, mentre que jo,
sol i indefens, pensaré que la nit
és una noia verge que m'espera
i a crits estriparé l'embruix que me'n separa.

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Res no es mesquí

2008-01-25T00:02:00.000+01:00

(A Josep Obiols)

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.
Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

El dia clou

2008-01-20T20:36:00.000+01:00

El dia clou i deixa un gust de cendra.
La vanitat del món penetra en mi.
Adéu-siau, mà tèbia, fulla tendra,
qui et veiés ressorgir!

Voldria jo una aroma de llaurada,
la sorra entre les penyes de la vall,
una atzavara confiada,
un aire de cristall.

Mes ai! Cada mortal canta sa pena,
i cadascú desitja el que no té.
Si gira amunt la lluna plena,
cap bruma la deté.

L'estel perdut brilleja amb sa malícia,
la muntanya amb son front indiferent.
El campanar, santa justícia,
distreu l'hora en el vent.

Fins l'ombra ha begut l'ombra de l'agulla,
i el rellotge de sol ve a defallir.
Si el gel nocturn toca la fulla,
la nit penetra en mi.

Josep Sebastià Pons (1886-1962)

Tres noies

2008-01-10T22:47:00.000+01:00

Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.

Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.

Oh nova glòria, ben tots memòria!
Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!

Josep Carner i Puig-Oriol (1884-1970)

A mossegades

2008-01-05T22:19:00.000+01:00

Nit traduïda de vins i victòries
joia del cos i les mans
d'un no dir,
de guspires de tactes,
mossegades a cau d'orella.
Recrear el cabell de músiques,
d'erotisme sense pors antigues
gaudint d'un dret,
intuint el teu cor
però no els mots
que'm dispersen i traeixen.
Tindré temps d'anar
al ritme dels teus paranys?

Josep Ramon Guillén (n. 1956)

El nou dia

2008-01-01T17:58:00.000+01:00

Sí, hom veurà més enllà d'aquestes estrelles taciturnes,
més enllà d'aquesta llarga nit de mans crispades,
per damunt els meandres de sang i foc,
per damunt els munts de runes fumejants i tenebres xopes de llàgrimes,
per damunt el dolor dels vius i dels morts,
aixecar-se la màgica claror precursora.

Vindrà enmig del gran silenci de tots,
d'un gran silenci inefable de sang aturada i d'ala que s'allarga.
Vindrà lentament com una llum coronada de somnis naixents i d'innocències porugues,
com una plenamar de tremolosa placidesa i d'escumes de pures nostàlgies,
com un bressol curull d'astres recents, d'aigües immòbils d'estupors i d'aurores boreals exànimes.
Pujarà al món com una saba calenta amb anhels celestes.
Les aloses es perdran a l'infinit emportant-se les darreres angoixes,
les neus eternes dels cims es fondran per fer-se abraçada d'ample riu,
de sobte els perfils dels homes tornaran a ésser humans i familiars
i cada ànima serà un íntim repicar d'hosannes.
I a frec encara del record de la finida grandesa heroica del martiri
- espetec de banderes, nervis de clarins, terra a la boca i negres les mans -
els mateixos pensaments faran transparents els fronts i amples els somriures.
Pàtria Nova! Gegant de ferro i de pètals que acabes d'obrir els ulls al teu destí d'escumes i palmeres,
homèrica meravella que sorgeixes de la visió i el suplici dels que t'han volgut amb l'intel.lecte i amb les venes,
cor flamejant que rodoles pel glaciar d'una Europa pusil.lànime i bàrbara:
quin alè de volcà florit et gronxa? Quina tèbia cascada de vellut t'agombola?
Et redreces al centre de la història viva de la Humanitat com una imatge de bellesa eternal,
amb el geni vindicatiu d'unes races el fecund dolor de les quals grava el seu perfil damunt el granit de la Immortalitat.
Pàtria Nova! Els teus fills predilectes han eixamplat els àmbits dels teus futurs,
han fet rectilínies i infinites les teves rutes.
Comences a caminar pel Tiberíades de la Victòria amb una tristesa majestuosa.
Et saluden des dels fons dels segles tota la bondat i amor de la terra.

Agustí Bartra i Lleonart (1908-1982)

A molts llocs d'aquest món......

2007-12-29T00:15:00.000+01:00

A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
- que l'arbre de la nit ha madurat - de llum i aroma.

A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?

Agustí Bartra i Lleonart (1908-1982)

No serà......

2007-12-26T12:57:00.000+01:00

No serà el goig humà relíquia de la mort?
Les penes i els plaers són vana polseguera
que fugint lleva l'home per la por de morir;
el goig no pot ser etern, fugitiva fumera...

Pere Coromines i Montanya (1870-1939)

Bones Festes!

2007-12-23T22:43:00.000+01:00

POEMA DEL BOSC;

Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes.
Són llurs pupil.les xiques, vermelles com maduixes.

En surt un requitzell del fons de cada esquerda,
vestides amb brials de teranyina verda.

Al Pla de Mirambell, dansant al clar de lluna
com una fumarella dissipen la vedruna.

El vianant que es perd sent riallades d'ossos.
Si no fugís de por, cauria fet a trossos.

Les bruixes, mentrestant, s'encalcen afollades
rostos avall i cerquen les aigües encalmades

dels gorgs, d'on a les vores, horribles es despullen.
Amb quin deliqui es gronxen! Amb quin platxeri es mullen.

De ventre amunt es baten per sobre les onades
les filles de la lluna. Són velles i xuclades

com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines
mostren el brill metàl.lic d'unes fulgors felines.

Els pits sacsejarien, a cada sotragada,
com pellingots inútils. La dura carcanada

dels geps apunta sota la pell tivant i dura.
El nas inversemblant, ratat de corcadura.

Les galtes enfonsades. La llengua viperina
sortia de les goles com una llarga espina.

Mentre la fosca dura, cavalquen la basarda,
però bell punt la nova claror del jorn esguarda,

s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques
i àdhuc en les primes esquerdes de les soques

balmades, on serva cada una jaç i estable
i més d'un potinga que els receptà el diable

Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost) (1878-1933)

“Combes e valls, puigs, muntanyes e colls”

2007-12-21T14:05:00.000+01:00

Combes e valls, puigs, muntanyes e colls,
vei ja vestits de comblacs e de neus,
bois e jardís tots despullats de rams,
l'aire cobert de vents, pluigs e de grops,
e el mar tot blanc d'escuma per mal temps,
e tuit l'aucell estant en terra mut,
qui per l'hivern no móvon xants ne crits;
mas ieu sui calds quan l'altri búfon l'ungla.

Qu'ieu am e serv, e no fau res que folls,
e de les millors la millor, e sui seus;
e si bé em dis fos de s'amor estramps
no me'n destull plus que de carn fai llops,
ans hai esper que ella e-z ieu ensems
jausirem tant lo joi d'amor, que drut
me dirà sieu tota gent, si ver dits,
e ens amarem tant com la carn e l'ungla.

E si bé el sui tan lluny, no el serai molls
de far e dir sos mandats totes veus,
qu'ieu jur pels sants que nostre paire Adams
no fon pus fels, ne enquer le sants homes Jobs,
ne cell qui fec una arca menys de rems,
vas Cell per cui hem trestuit resemut,
con ieu vas lei, en cui hai establits
mon cor e el cors del cap tro sus a l'ungla.

Car plus cobert sui de joi que rebolls
no n'és de glans eres en los jorns breus,
quan me remord la saborosa fams
qui em fai sentir de sa amor dolços glops.
Mas vau pensiu cossirant pels extrems;
tal pasor hai m'hage desconegut
com no m'escriu dels sieus delgats blancs dits,
carta o paper que ella tocàs de l'ungla.

Per què, ab les mans juntes, flec mos genolls,
sopleiant liei que no em giet de sos feus;
puix qu'ieu no em tolc d'altres pecs ne reclams,
ans am lei tant que ja no em fóra ops
per ésser meu Tir o Jerusalems.
Tant m'ha desirs de sa amor abatut,
que el cor e el cors e el sens e l'esperits
me són venguts ja tro al cap de l'ungla.

Loidana amor, un furt entretostemps
vos hai ieu fait, no em sia maltengut,
com ieu vos pris de l'un dels vostres dits
celadament lo gai joiell de l'ungla.

Andreu Febrer (1375-1444?)

Canço trista

2007-12-20T23:43:00.000+01:00

Era un pobre teixidor
que teixia, que teixia,
era un pobre teixidor
que teixia nit i dia.
Teixia un somni d'amor
que era un cel de poesia;
per trama pena i dolor
per urdit, goig i alegria;
el seu cor per obrador;
per tela la fantasia ...
Era un pobre teixidor
que teixia! que teixia!

Mes l'amor és un traïdor,
tot engany i picardia;
obre l'ala al bo i millor
i s'allunya ab el nou dia.
I ara el pobre teixidor
ja no canta com solia
gira els ulls en la foscor
i li sembla que somnia;
i morint-se de tristor
troba dolça sa agonia ...
Era un pobre teixidor
que es moria! que es moria!

Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936)

L'Àngelus

2007-12-19T14:19:00.000+01:00

Atuïts los aucells volen
per un vent tot escalfat,
lo brunzir de les cigales
omple els camps amb son ¡zac-zac!
Un sol que tot ho aclapara
de llum inunda l'espai,
i pels plans i per les serres
un polsim daurat hi cau.
Profund i encalmat silenci
ha fet presa de l'afrau;
papallons que s'encalçaven
tot d'una s'han deturat...
Feta un or la mare terra
s'ha omplerta de majestat,
i un aleteig de misteri,
sens veure'l, se sent vibrar.
Quelcom de gran i solemne
ha estremit la immensitat;
són les dotze batallades
que cauen del campanar.
Sens esment les mans se pleguen
i els ulls s'aixequen en dalt,
vers un cel sense cap núvol,
tot envellutat i blau.
Un cel on la fe hi ovira
un àngel que va baixant,
duent esteses les ales
i en les mans un lliri blanc.
L'acompassat toc de l'Àngelus
ressona per l'ample espai,
i un devot Ave Maria
surt del cor dels cristians.

Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919)

“Pels espais lluminosos s’estenen més mirades....”

2007-12-18T22:15:00.000+01:00

Pels espais lluminosos s'estenen mes mirades
sense que entorn obiren més que lo cel i el mar:
lo cel amb sa grandesa serena i majestuosa,
lo mar amb sa infinita superba majestat.

Les ones van i vénen amb son plomall d'escuma:
ja s'alcen bullidores, ja cauen gemegant,
ja en rims de perles brillen a la claror dels astres,
ja estenen per la platja son transparent cristall.

Les ones van i vénen per sobre la mar blava:
si llestes se'n van totes, més llestes tornaran.
No és això lo que passa pels mars en què navego,
on les ones que fugen se'n van per no tornar.

Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901)

Sant Josep i la Mare de Déu

2007-12-17T22:36:00.000+01:00

Sant Josep i la Mare de Déu

feren companyia bona;

partiren de Natzaret

matinet a la bon hora.

Dom, doromdom,

la Mare canta i el Fillet dorm.

Fan a peu tot el camí,

reposant-hi alguna estona;

quan arriben a Betlem

ja tothom tanca la porta.

No han trobat posada enlloc

perquè els veien massa pobres;

se'n van a un barraconet

fet de jonc i fet de boga.

Sant Josep va a cercar foc

pels voltants d'allà i no en troba;

mentre ell és a cerca foc,

Jesús neix dintre la cova.

En tornar de cerca foc

Sant Josep l'Infant adora

i ell que sí, es posa a cantar

amb la veu molt tremolosa.

La Mare de Déu li diu:

- Vós, Josep, heu tornat jove!-

Ai, Maria, m'ho fa fer

vostre fill que m'enamora.

Resplendent és com un sol

i brillant com una aurora;

és petit i és eixerit

i flairós com una rosa.

El desembre congelat

2007-12-16T19:45:00.000+01:00

El desembre congelat
confós es retira.
Abril, de flors coronat,
tot el món admira.
Quan en un jardí d'amor
neix una divina
flor:d'una ro ro ro,
d'una sa sa sa,
d'una ro, d'una sa,
d'una rosa
bellafecunda i poncella.

El primer pare causà
la nit tenebrosa
que a tot el món ofuscà
la vista penosa;
quan en una mitjanit,
brilla el sol que n'és eixit
d'una bella aurora
que el cel enamora.

Amb contentament i amor
celebrem el dia
en el què el diví Senyor
neix amb alegria.
Si no tenim més tresor,
oferim-li nostre cor,
que és la gran finesa
de nostra pobresa.

Ans bella fora mida

2007-12-15T18:27:00.000+01:00

Dama galant, d'alta i molt gran noblesa,
On la virtut se troba aposentada,
No sé més dir sinó que us ha formada
Aquell que té los cels ab fortalesa.
Mirant de vós la gràcia i gentilesa,
Al grau suprem sou de virtus dotada,
Robí perfet, gran joia comparada,
I diamant de joies la riquesa.
Anau seguint la generosa fama
De les gentils, única i sola guia
En tot lo curs de virtuosa vida.
Creença tinc que tan graciosa dama,
Avent ben vist lo que tant mereixia,
Res faltarà del que sa fama crida:
Dama del tot complida,
Onra que naix de l'arbre de Cardona,
No tenint par, no podeu ser segona,
Ans bella fora mida.

Pere Serafí (1505?-1567)

"CATALUNYA, POBRA MARE"

2007-12-14T22:00:00.000+01:00

Catalunya, pobra mare,
no et sento els glatits del cor!
Qui t'ha vist i qui et veu ara!
Un temps lluitant per l'honor:
avui amb fang a la cara,
cercant només grapats d'or!

Àngel Guimera i Jorge (1845-1897)

LA PLANA DE VIC

2007-12-13T20:06:00.000+01:00

A L'ESBART DE SOS POETES

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar!

Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l'aspre Pireneu,
i vora els banys de cignes d'aqueixes pollancredes
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!

Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.

Per eixos camps que fiten los lladoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?
Les Coromines mostren a regadiues taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?

I el cànem que el desembre veurà de la filosa
rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?
I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,
i el llir de flor vermella germana del clavell?

Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
La barretina encara floreix al costat d'elles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?

Lo rossinyol que canta, la tòrtora que plora,
a fer-li ses albades són gaire matiners?
Tornaren-li orenetes al porxo que s'enyora?
Ja van engarlandant-se de roses los rosers?

Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi a estones davallin los infants,
i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre
perquè el bram de l'abisme no esglaï els caminants.

Les serres, que es coronen de núvols i d'estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,
restant-hi claps encara, com escamot d'ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.

Com deu alçar Casserres sa bizantina torra
per veure Saladeures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que envers Girona marradejant s'escorre
se'n porta gaires pedres del seu mural antic?

Castells de Sabassona, d'Orís i de Centelles,
gegants d'altres centúries, encara alçau lo front?
Podré tornar a veure-us, masies i capelles
d'on raja amb l'amor patri la fe com d'una font?

Sant Jordi, guarda encara ses Lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar?
Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l'arbre de la pàtria s'acaba d'esbrancar?

I l'arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!
Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!

Me'n guarda de mos somnis algun d'aletes blanques?
Volaren tots com fulles que escampa la tardor?
Les caderneres troben un niu entre les branques;
mos c~antics per niuar-hi trobaren algun cor?

Almenys oint los vostres d'amor i jovenesa,
de l'aigua al dolç murmuri, qui somniar pogués!
Mes ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,
qui sap a l'ombra dolça si ens hi veurem mai més!

Què amargues són, què amargues d'aquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
dolç aire de la pàtria que a tots la vida dones,
per què a mi sols tes ales m'allunyen del seu pit?

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!

Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902)

EL PI DE FORMENTOR

2007-12-12T20:23:00.001+01:00

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àquila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espola damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera (1854-1922)

MOLT LLUNY D'AQUÍ

2007-12-11T15:20:00.000+01:00

Hi ha una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.

Als antics carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té l'ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aqueslls camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

12 de juny, 1939

Màrius Torres i Pereña (1910-1942)

MUNTANYES DEL CANIGÓ

2007-12-10T21:39:00.000+01:00

Muntanyes del Canigó
fresques són i regalades,
més que més ara a l'estiu
que les aigües són gelades.
Tres mesos hi sóc estat
sens veure persona nada
sinó un trist rossinyolet
que nit i dia cantava;
mes ara em penso que és mort,
tres dies ha que no canta.
M'ha vingut enyorament
i una cruel mala gana.
Ningú no m'entén el mal,
ningú coneix el que em mata,
sinó una nina que hi ha
que és la meva enamorada.
Un dia jo l'encontrí,
l'encontrí a punta d'alba;
al torrent de Sant Martí
l'encontrí que ensabonava.
Jo li dón el Déu-te-guard,
paraula no m'ha tornada;
jo que li torno a donar
i ella calla altra vegada.
- Jo no sé amb què comparâ't,
amb el vent o amb la gelada;
te compararé amb el vent,
que cada hora fa mudança:
al dematí vent serè,
a les onze marinada,
a migdia vent de dalt
i a la tarda tramuntana -.

EN MON CANT FRANC I JOIÓS

2007-12-09T17:16:00.000+01:00

En mon cant franc i joiós
mant mot deixo afaiçonat,
i esdevé més ver, més cert,
quan el tinc polit amb llima;
car l'Amor allisa i daura
tot cantar que ella em promou
pels alts mèrits que governa.

Jo m'acendro, cobejós
de la més fina beutat
del món, ho dic cor obert.
Sóc seu, dels peus a la cima,
i si freda alena l'aura,
l'amor que en el cor em plou
quina escalfor que hi interna!

Mil llums de cera, frisós,
i mil misses he ofrenat
perquè Déu em dóni encert
davant qui no val esgrima.
I quan veig sa trena saura
i el seu cos airívol, prou
l'am més que qui em des Lucerna.

Tant l'am de bon cor, zelós,
que tem perdre-la aviat
si per amor, res es perd.
Son cor amb el cel intima
mentre el meu a baix s'instaura.
És usura amb què ella em nou
car en té obrador i taverna.

Si de Roma hagués, sobtós,
l'imperi, i la dignitat
del Papa, ho hauria ofert
a qui el meu cor tant estima.
I si el delit no em restaura
amb un bes, ans de l'any nou,
m'occeix, mes té pena eterna.

Tot i el pes de mes llangors,
d'amar-la amb fe no he cessat
mal que ella em deixa en desert,
i així lligo mots amb rima.
Sofreixo més que el qui llaura:
com jo amant, no val ni un sou
qui a Monclí amà Audierna.

Sóc Arnaut, que amassa l'aura,
caça llebres amb el bou
i amb la mar s'engalaverna.

Arnaut Daniel (...1180-1195...)

Els records

2007-12-07T19:48:00.001+01:00

Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça
que desgrana el molí.
Aquest oreig suau que t'agombola
perfumant-te el matí.
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda
en la calma dels horts.
Si fos aquesta pau que t'acompanya
en el repòs dels ports ...
O fos la punxa de la rosa encesa
d'un desig abrandat.
Aquell record d'una hora de follia,
d'aguda voluptat.
Si fos l'enyorament d'uns braços tendres
que varen ser-te amics.
O bé la revifalla rancorosa
d'aquells menyspreus antics.
Si jo no fos per tu record amable,
fos almenys un neguit,
un odi o un dolor, una recança ...
Ho fos tot, menys l'oblit.

Rosa Leveroni (1910-1992)